Avui és un d'aquells dies en què un té l'obligació de ser periodista per sobre de qualsevol altra cosa. Cal mullar-se. El que ha passat amb el ple del Tribunal Suprem ha escandalitzat tant a la gent que a ningú se li escapa que si la indignació tingués efectes secundaris, avui els 15 magistrats comandats per La seva Senyoria Luis María Díez-Picazo, que han votat contra els seus propis companys de la Sala Tercera del Contenciós-Administratiu, encapçalarien les llista dels enemics públics dels hipotecats i les seves famílies. És a dir: de gairebé tots els espanyols.

Per a mi aquesta desgraciada història comença a forjar quan el magistrat Díez-Picazo el 22 de juliol del 2015 "és elegit" per revelar a un altre magistrat de prestigi anomenat José Manuel Sieira, qui aspirava llavors a renovar un segon mandat a la Presidència de la Sala del Contenciós. El aquella ocasió, Díaz Picazo va ser l'assenyalat per la deessa fortuna per torçar el destí de Sieira - diuen que amb l'ajuda de la FAES aznariana- aconseguint establir un precedent, fins avui inaudit entre els jutges que aspiren a repetir càrrec per segona vegada en la ja molt coneguda Sala. El seu poder començava a créixer.

El altressí del fil argumental que els relat s'ha de buscar en el "gran detall" que també el Despatx Díez-Picazo, fundat pel pare del nou president, Luis Díez-Picazo i Ponce de Lleó i actualment dirigit per un germà del senyor Lluís Maria, va defensar a la banca per les clàusules sòl. ¿Il·legal ?: segur que no. ¿Ètic ?: tinc els meus dubtes.

I en això arriba el 16 d'octubre del 2018, data en què uns magistrats emeten sentència en la qual alliberen als espanyols aclaparats per la crisi d'haver de pagar les càrregues notarials de l'escriptures hipotecàries, adjudicándoselas a les entitats bancàries, un canvi tan important com que llança a les escombraries de la història la legislació de més de vint anys que els diferents governs de centre, esquerres i dretes han mantingut sense que els preocupés gens ni mica els problemes dels espanyolets per poder pagar aquesta càrrega tan injusta.

En aquest precís moment esclata l'escàndol, i Díez-Picazo, en una decisió que no entén ningú -excepte els que pensen com ell-, demana la convocatòria d'un Ple del Suprem i estableix un precedent que deixa a l'Alt Tribunal en la més compromesa de les situacions davant els que crèiem que la Justícia hauria de ser imparcial i per tant justa.

Què va passar en aquestes gairebé quaranta-vuit hores de deliberacions i intervencions d'uns i altres perquè tot conclogués en desfer el camí emprès? Ho anirem sabent a poc a poc, no tinguin cap dubte. Ara mateix només cal especular i tirar de memòria, perquè això que ha passat, un que ja és major, la qual ha vist aquí en l'en temps de Pujol a la molt civilitzada i ara convulsa Catalunya.

Recordem: El 3 de novembre de 1982 el Banc d'Espanya intervé Banca Catalana. A partir d'aquí, la família convergent se sent ofesa en el seu honor patriòtic i inicia una guerra contra l'Estat espanyol en la qual, per descomptat, es considerava un afront la intervenció del seu "finca financera", de les mamelles mamaven els bons catalans , i on els fallits dels empresaris amics s'arxivaven silenciosament, mentre en les altres entitats financeres als morosos se'ls portava als tribunals.

Per aquell llavors aquest jove periodista anava a la Tertúlia del Chipén, un petit restaurant-bar situat urbanísticament prop de la molt barcelonina Avinguda Sarrià, on jutges i advocats dialogaven sobre l'actualitat, en rigorós of the record, però sense la molèstia de les togues ni l'encotillament dels càrrecs. Naturalment en aquell 86 es parlava molt de Pujol i de Banca Catalana, i en l'ambient flotava el treball que ja estaven realitzant els fiscals Mena i Villarejo, als quals gairebé tots els assistents vinculábamos a, per a mi, inoblidable PSUC.

No recordo les frases exactes, però sí les cares dels magistrats i fins i tot els seus noms -que mai diré- i en dir això no trenco el nostre pacte de cavallers si també els dic que, segons les opinions dels togats d'aquella inoblidable tertúlia, Pujol acabaria a la presó per la de Banca Catalana, ja que les proves eren aclaparadores per a ell i gran part dels directius que després ocuparien en ple nombrosos càrrecs d'importància a la Generalitat. Era la fi del UBÚ i la seva cort d'amics. Almenys, això és el que bramaven diversos jutges dies abans de l'històric Ple de novembre de 1986 -si no em falla la memòria, que amb això de la meva baralla contra el càncer em porta a malament portar, vostès. Perdonen-. Per això, em vaig dir, "a l'última tertúlia has d'anar ..." .I és clar, vaig anar. Però els seus Senyories no van aparèixer ...

Al cap d'un temps, es va votar: 33 magistrats, la immensa majoria, va exculpar a Jordi Pujol i Solei. Només altres 8 herois van mantenir el tipus, cap d'ells que venia al Chipén, de manera que vaig saber després. A partir d'aquí, la història ens acaba bufetejant, sobretot quan al març de 1990 l'Audiència de Barcelona sentència el sobreseïment definitiu del Sumari i amb això la lliure absolució de tots els responsables de Banca Catalana.

Ni els explico el cabreig que ens agafem tots aquells que vam creure en la imparcialitat de la Justícia. Després vaig saber com nombrosos maletins van canviar diverses vegades de mans i com em resultava identificar l'advocat gallec que intervenia en l'assumpte. En fi, que per al que vam viure aquells anys avui ha resultat tan fàcil com trist "assumir amb enteresa" el que acaba de passar en el ple del Suprem.

Si els serveix de consol, observin els més indignats en quin estat es troben en l'actualitat Pujol i els seus sequaços i comprovin amb això que, mentre a la gent que paga i sosté a aquest país el segueixen prenent el pèl, també la història col·loca a cada un en el seu lloc, fins i tot a la presó, encara que el seu transcórrer sigui desesperadament lent.

Què queda per fer? Primer, exigir a aquest Govern -que es diu a si mateix progressista- i també a tota l'oposició que canviï aquesta caduca i corrupta llei hipotecària ja, sense dilació ni disculpa.

Em diuen que el mentider Sánchez ho acaba d'anunciar per televisió. Veurem. Al mateix temps, que aquest mateix president Sánchez ha de cessar sense demora a la ministra que va pressionar al Ple del Suprem la vigília de la seva decisió, amb el conte dels 5.000 milions que havien de tornar les autonomies. Això no és defensar la independència dels jutges, sinó intentar que la decisió et afavoreixi políticament, beneficiï clarament al més poderós i perjudiqui milers dels teus votants.

Al magistrat Díez-Picazo se li ha de retirar del seu actual càrrec per la seva manifesta parcialitat en l'assumpte. El del seu protector Aznar ja és un altre cantar. La seva manera d'influir perquè en aquest país acabem enfrontats els uns als altres, no mereix més que un càstig contundent a les urnes al seu partit i al seu ungit Casado, cosa sobre la qual els demòcrates només podem intentar votant i generant opinió lliure i clara.

I si la banca no pren nota que aquesta victòria és una molt dolorosa derrota en la seva credibilitat, que crec que ja ho sap, vol dir que en aquest país la seva nínxol de negoci el van a ocupar irremeiablement altres bancs europeus que ja saben el que és treballar amb altres normes legals.

Senyors: els seus clients són el seu millor patrimoni, i el seu prestigi institucional seu millor garantia de futur. Ja toca que en aquest país la Justícia i la banca preservin la seva independència i que tots estiguem tranquils.

Escrit tot l'anterior, per imperatiu legal, el que subscriu, la seva Perrín Mani i la seva gata Piroliñas acaten, com no podia ser d'altra manera, la sentència del Ple del Suprem, encara que no sàpiguen encara el seu contingut. ¿S'escriu així, perquè a un no li fiquin a la garjola?