Dormint al costat de Picassos

Edmundo Font
Diplomàtic

Edmundo font

Font i Parellada, amb un quadre del primer al restaurant de Ramon


Tres-cents passos comptats em separen de Picasso (del seu emblemàtic museu al Born de Barcelona); dormo en una casa centenària que albergava als que emprenien el viatge, gairebé sempre sense retorn a les Amèriques, entès amb això a les províncies ultramarines d'Espanya. Aquest fonda, de luxes impensables llavors, "dóna de menjar i dormir" en un marc que el llenguatge cinematogràfic ens ha obligat a pensar-ho més com un set que com la realitat de bellesa arquitectònica que ens deixa bocabadats. El carrer on va néixer Joan Salvat Papasseit, l'excels poeta anarquista, gairebé davant a Santa Maria del Mar, va recuperar la seva veritable veu; es diu ara Argenteria, ja en català, després de l'interregne del franquisme que es va ficar fins amb la sopa de la ciutat Comtal, a la qual calia xuclar en cristià, és a dir, en castellà, com ho afirmaven els empresonadors del passat règim. No malbarato ocasió per recordar la ignomínia d'aquest passat; em toca molt de prop la interrupció d'aquesta cultura, per cognom i per orígens ancestrals. El meu és una mena de revenja fora de l'abast que s'acarnissa en l'afirmació de valors indiscutibles, com els de les coses de la terra catalana que després transcendeixen a l'art, a la gastronomia, a la manera d'entendre un món que aporta peculiaritats en el disseny, els sabors, l'expressió literària i altres coses que compten a la vida.


No lluny d'allà, a tres llargues quadres per ser precisos, té lloc un dels passejos únics del món. Porto algunes generacions fent i desfent les Rambles de Barcelona. La meva arribada a aquesta ciutat Mediterrània es compleix simbòlicament fins que tropitjo les Rambles de nou. És una mena de ritual que em permet creuar amb els fantasmes dels meus avantpassats en una harmonia que diu més de les nostàlgies ben assumides que de les enyorances passades de moda. Per exemple, torno a veure el meu pare caminant als seus vint anys rumb a l'exili. Jo vaig tornar al seu lloc. El no va voler tornar, perquè com molts republicans va esperar en va que morís l'esperpèntic dictador. De l'herència enllà conservem només uns quants metres cúbics del meu avi, i el d'un oncle, -el seu nínxol- morts ambdós en els anys trenta del segle passat. En el viatge que ressenya aquests records aniré a pagar els anomenats "drets perpetus", que només duren deu anys, d'aquest túnel del temps que representa el nostre pied a terre definitiu al cementiri de Sant Andreu. Allà subjau una cosa digna de menció. Abans de partir cap a Veracruz, en un vaixell ple de somnis esfilagarsats, misèria i desesperança, el meu pare va escriure amb un llapis el seu nom sobre la làpida del mur on reposa el meu avi i l'escriptura es conserva fins avui com un jeroglífic de la nostra genealogia.


A l'inici vaig parlar de Picasso perquè el seu museu a Barcelona queda enrere dels Banys Orientals,l'hotelet boutique que va aixecar don Ramón Parellada sobre un vell edifici amb restes romanes en els soterranis. Vaig conèixer el restaurant en els meus anys catalans de la postolimpiada i vaig viure de prop amb Ramon els somnis tornats realitat d'un hotel de bon gust (quaranta-tres habitacions) que ja s'inclou entre els deu més buscats d'Europa en la seva categoria. L'hotel manté detalls que sedueixen per la seva simplicitat hospitalària. A l'entrada de cadascun dels seus cinc pisos hi ha un cistell de ceràmica blanc ple de pomes verdes, vermelles i grogues. Un toc de Cézanne que s'agraeix en els matins primerencs abans de l'esmorzar. En una altra taula hi ha diaris locals, entre ells "El País" i la "Vanguardia" i un refrigerador de portes de vidre amb aigües minerals de diferent procedència, privilegiant la Vichy Català. Tot això és part de les cortesies que remata una instància inscrita en això que en diuen estil minimalista, amb regals de productes de bellesa en banys de murs elegantment pintats de negre. A baix, en les dues primeres plantes hi ha un restaurant amb algunes de les mostres més autèntiques de la cuina catalana de les àvies. Des dels canelons que se segueixen menjant els dies de Nadal, fins als calders de carn d'olla i els arrossos secs o caldosos de perfums que tallen l'alè a qualsevol admirador dels fruits vius del mar mediterrani. Senyor Parellada s'ha tornat una referència obligada entre els establiments de reconeguda vàlua gastronòmica de la ciutat comtal, i sol estar sempre ple. Hi ha files fins al carrer cada nit i no tanca cap dia de la setmana. Remata la seva oferta amb fantàstics vins Negres de la casa. I els elogis serien insuficients si no parléssim de la seva gent càlida amb vocació professional de servei, entre els que trobem, a més de catalans, a una mostra de la globalitat: belles joves de Veneçuela, Xina, Colòmbia i l'Equador desplegant atencions i dolços accents.


Ja des dels meus vells temps de visita alSenyor Parellada, Ramon conservava penjat de la terrassa un vell cartell que vaig proposar convertís en postal de promoció. Addicionalment, al seu gust històric en sèpia, li vaig descobrir ritmes de poema. El vetust rètol recorda que la "Gran Casa de Viatgers" tenia coberts des de dues pessetes i allotjaments des de cinc amb esmorzar. I la nota que sedueix resa: aquesta casa dóna raó d'entrades i sortides de trens i vapors de totes les línies i es proporcionen passatges per a tots els ports de les Amèriques. A més compta amb un servei especial per acompanyar els senyors viatgers per tot Barcelona el mateix que als banys i particularment on el passatger desitgi. Els mossos per aquest servei no cobren res, deixant-lo a la bona voluntat del passatger.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH