diumenge, 15 de setembre de 2019

Casa Ensangonada, la de Lars Von Trier

Edmundo Font
Diplomàtic

Vaig assistir -o hauria de dir, patir- durant tres hores, a un brillant exercici masoquista cinematogràfic. El pesar meu es va deure a haver de suportar escenes plenes de cruesa i onades de crueltat. És clar, això sí, filmades amb Requinte. Quadre a quadre va ser presentat amb un model de tècnica i talent notables. El director, a més de posseir destresa tècnica, conrea un refinat gust torturador, de Torquemada al revés; és a dir, proposa deslligar qualsevol nus moral, i que ens precipitem en una forma de llibertinatge, de suïcida lliure albir, per atendre el que a un artista universal com ell, li ha donat la gana proposar a les pantalles.


Cru00f3nica d'Edmundo Font


A més, es tracta d'un autor que conrea al mil·límetre el disseny de campanyes permanents de escarafalls mediàtica. L'escàndol a ultrança és el mirall en el qual no es descompon, ni tan sols a Cannes. D'allí el van expulsar, declarant Persona Non Grata, amb una hipocresia rampant: tan sols per a rebre-una altra vegada, amb bombo, platerets, i moltes nous sorolloses, precisament amb la seva recent pel·lícula, 'La Casa de Jack', esquitxada per un elenc de brillants actors.


Sóc dels que surten del cinema a la menor provocació, però mai davant d'una "obra d'autor" la trajectòria s'inscrigui en la dimensió o categoria del que anomenen cinema d'art -per marcar diferències amb el cinema de suposat entreteniment banal -, "EnajenArte", llavors? Estic, com molts, fart de la violència, de la virtual i de la real que patim cada dia; de la pantalla noia i gran, a les artèries urbanes o a les senderes del nostre camp desheretat.


Els que patim la vergonya que els nostres països estiguin inscrits en els primers llocs de les estadístiques de crims i desaparicions forçoses, hem arribat a un límit infranquejable i el mínim que requerim és procurar solaç esplai amb material que ens treu el cap a terrenys de la fantasia que patim en carn pròpia. Ja vam assistir quotidianament a una inseguretat rampant, assalts i a la repetició d'imatges sense pietat: cossos desmembrats i sense cap d'una crònica que no és només policíaca, i l'escenari és ruta obligada per a molts, cada dia.


Aquest cop vaig escapar de la condemna a la qual m'hagués enfrontat si interrompia la meva sessió de cinema ja avançada, per dos motius. El primer, va ser que havia de qüestionar-me si era capaç o no, si tenia estómac suficient per fixar la mirada en escenes banyades amb dolls de sang, com sortidors en un parc. Vaig estar sotmès a una prova de resistència. L'altra raó de la meva permanència obligada va ser satisfer també la curiositat extrema d'una amiga que m'acompanyava i que rendeix homenatge a un gènere de cinema anomenat de terror, estimulant les seves emocions amb la foscor d'alguns temes la dimensió "Dark" atribueixo a l'influx generacional dels que han estat bombardejats dia i nit per corrents visuals mal anomenades "gòtiques" o d'alguna altra manera (perdó, viu desactualitzat de les modes de les tribus urbanes que es modifiquen a cop de xarxes socials i pulsions contestatàries manipulades per una mena de lumpen pseudo intel·lectual).


El fet és que vaig concloure les tres hores d'un amarg martiri. Idees trobades; risc i vergonya de semblar un mojigato, o el pitjor de tot, un moralista petit burgès espantat amb la gosadia d'un geni de la cinematografia contemporània.


Tot això em assaltava. Com si no hagués estat massa acabar assistint a un edulcorat final de cites dantesques, trams de documental en blanc i negre, amb imatges d'alguns dels més grans genocides de la història, i autocites de pel·lícules d'un director ufanós de comprovar que es celebra com reincident d'imatges pròpies d'un pugilat sense regles, "un tot val, un res m'importa críticament perquè tinc legió de seguidors que no chistan a la major provocació de celebració misògina i d'absència total d'humanitat o empatia de la meva heroi psicòtic" .


En poques paraules i amb un lloc comú pesat: per què patir en pantalla el que ens dilacera en la realitat quotidiana? I una confessió final; vaig aguantar també amb estoïcisme aquesta nova proposta extrema de Lars Von Trier, perquè vaig estar esperant veure el paper que exerciria un home a qui considero entre els més grans actors, Bruno Ganz.


Aquesta explicació porta morbo. Vaig tenir ocasió de conversar amb Ganz una nit memorable i de circumstàncies surreals als afores de l'Odéon, un dels teatres més emblemàtic de Paris; això va aprofundir en la meva desvergonyit fanatisme per l'home que sent un rotund enemic del nazi-feixisme va interpretar magistralment a Hitler a 'La Caiguda'. Cosa curiosa, al director de la pel·lícula la impressió negativa ressenyo, ja se'l va acusar de tenir simpaties per la monstruosa figura del maleït canceller alemany.


L'aparició de Bruno Ganz al final de la pel·lícula (la seva veu en Off va estar sempre present en diàlegs interiors) va funcionar com un bàlsam. Sota un tractament de colorit pop, un ancià Virgili de vestimentes bohèmies guiava al cos i l'ànima del malvat criminal per una ruta candent que tots els espectadors ja sabíem on aniria a parar.


Si, a l'infern; i a un infern de pel·lícula.


Edmundo Font amb Bruno Ganz a l'Odeon de Paru00eds

Edmundo Font amb Bruno Ganz


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH