Les presons catalanes, amb llums i ombres

En aquests últims dies ha estat notícia -amb controvèrsia inclosa- la visita no autoritzada pel jutge de Josep Rull al seu fill, que es trobava malalt a l'hospital. Alguns han tractat el tema com un privilegi més del que diuen són objecte els polítics presos a presons catalanes.

Sóc de les que creuen que un pres té dret a visitar el seu fill o qualsevol familiar que estigui malalt i que hauria d'existir més flexibilitat per a això. Per a tots. El mateix que penso que Zaplana hauria de ser atès a casa seva o en un hospital, donat la malaltia que pateix. Els presos no són animals, són persones. És un dret, per moltes 'trampes' que hagi fet en la seva trajectòria política. Discutir els dos casos -hi ha més, però no són tan mediàtics- no és de rebut.

També sóc de l'opinió que la presó preventiva per a qualsevol ciutadà no hauria eternitzar per molt llarga que sigui la instrucció del cas. Si és així, cal deixar-los en llibertat a excepció dels assassins. Les persones han d'estar a la presó quan hi hagi sentència.

No és menys cert que el que està succeint a les presons catalanes -són de la qual tinc més dades- té les seves llums i ombres: privilegis per a uns, tracte discriminatori per a altres, actituds d'alguns funcionaris que es creuen els xèrifs dels centres i 'putean' no només als presos, sinó als familiars. Són com es diu 'els putos amos'. Res de protestar perquè després les conseqüències les paguen els interns. Hi ha quantitat d'exemples.

La imatge de les visites d'il·lustres personatges de la vida política, social i mediàtica -alguns d'ells amb cotxes oficials i fora de l'horari de visites que marca el reglament- és un mal exemple per a la resta del personal reclús, els familiars han d'esperar fora durant hores, seguir el protocol en alguns casos vexatoris, per després comprovar com altres, per no ajuntar-se amb el populatxo als quals alguns també titllen de delinqüents, tenen entrades "especials", amb personal de protocol inclòs. Això posa de manifest que no tots tenen els mateixos drets.

Aprofitant les tristes circumstàncies dels polítics presos -que haurien d'estar ja al carrer fins que siguin jutjats, i la seva presència diària en els mitjans de comunicació perquè es faci una "revolució" dins d'aquestes-: que s'introdueixin totes les millores que són necessàries per als interns, des del tracte personal, atenció mèdica, control sobre els "suïcidis", desterrar el monopoli dels economats -els preus són abusius, tant en l'alimentació com en la compra de televisors, estufes etc.-, millor tracte a les famílies. Que no entri droga en els recintes. Que als malalts mentals els tractin com a tal i que ens els donin medicació que els fan anar com somnàmbuls perquè no molestin, el que vol dir que la seva rehabilitació és més que dubtosa. Que tots els interns tingui els mateixos drets. Que la rehabilitació sigui real, no un pur tràmit per cobrir l'expedient. Que els directors dels centres siguin més accessible per a les famílies, en l'actualitat no ho és.

Si hi ha voluntat política, les coses poden canviar, ara que tants polítics entren per la porta bonica a les presons. Seria bo entrar de ple en els budells d'unes presons amb llums i ombres i no l'orgull d'un país de primera com diuen que és Catalunya.

Drets per a tots, i presó preventiva ajustada al temps -no pot ser eternament i millores per a tots els presos ...