Federica Montseny, una feminista anarquista

El dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona, sense afegir treballadora, es dóna per fet que és així, no és com cada any, no. Des de l'actuació d'un grup d'indesitjables que es feien dir, mai més ben dit, Manada, com a senyes d'identitat de les seves malifetes de mascle, violant en grup una jove a Pamplona durant els actes de Sanfermines, hi ha un abans i un després en la consciència en les reivindicacions dels drets de la dona per part de la societat espanyola. Va ser la sentència dictada als violadors, que molts van considerar com escandalosa, la que va fer que les dones i també molts homes ocupessin els carrers, amb la manifestació més multitudinària fins ara, en senyal de protesta contra els jutges autors de la sentència.

Si en aquesta gran manifestació, tots els partits, associacions diferents de dones a l'uníson van participar en les protestes d'aquells dies, en aquesta que ens ocupa, la divisió, amb acusacions mútues està sent la tònica que marca aquest 8 de març, no hi ha una interpretació de feminisme únic, per sort. No obstant això, és una pena, un mal exemple que ni en aquesta ocasió es produeixin actes conjunts salvant les diferències. Ja se sap que el feminisme pot entendre de moltes maneres, no és uniforme ni tots/es ho interpreten de la mateixa manera, però com ve succeint al llarg dels segles, les discrepàncies, divisions i protagonismes partidistes són presents en els gens de els espanyols siguin del nord, del sud o qualsevol altra part de la geografia.

Hi ha moltes dones al llarg de la història que han lluitat pels drets de les dones, algunes fins i tot ni tan sols s'han considerat feministes en els termes que ho encunyem ara.

El que defineix l'activisme, no són les teories, les etiquetes, sinó els fets. I de fets, actituds i posicionament vull parlar com a homenatge a una gran dona anarquista, amb valors, valent i sense por i que va lluitar pels drets i la igualtat de dona treballadora, Federica Montseny, qui solia dir molt sovint: "La dona està obligada a prendre la llibertat si no la hi donen".

Vaig conèixer personalment a Federica Montseny, li vaig fer en el seu dia diverses entrevistes, algunes per telèfon i altres quan venia a Barcelona, als estudis de la meva estimada Ràdio Miramar de Barcelona. La primera, quan la vaig tenir davant, tot i que ja molt gran, em va impressionar la seva personalitat, la seva manera d'expressar-se i la lucidesa que tenia. Dona de caràcter, amb les idees molt clares, una veu potent, memòria extraordinària, capacitat per explicar el que estava succeint a l'Espanya d'aquells anys, dels moviments polítics i sindicals. Em va impressionar i guardo un entranyable record d'aquesta dona de grans conviccions, amb una capacitat de convèncer qualsevol: tot un líder malgrat els seus gairebé 80 anys encara era capaç d'arengar a les masses. Guardo un entranyable record d'ella que mai oblidaré i que sempre tinc present.

Federica va ser la primera dona ministra d'Espanya. Anarquista, lluitadora, i de fermes conviccions. No es definia feminista com a tal, però els seus fets li donen la categoria. Defensava un prototip de dona que tenia com a valors la dignitat, l'orgull de ser dona i una gran confiança en si mateixa.

La igualtat de drets entre homes i dones la tenia clara. No estava adscrita a cap moviment feminista, però no li feia falta, militava en la defensa de la llibertat.

Frederica, exemple de dona lluitadora, coherent, sense etiquetes, va desenvolupar un feminisme anarquista sense saber-ho, que ha deixat empremta. Mai, malgrat l'exili forçós, va deixar de "militar" en les reivindicacions de llibertat i igualtat de les dones. Per desgràcia, és una de tantes dones que el temps i les dones han oblidat. La memòria és molt fràgil per al que no interessa. Queda tant per caminar encara que passaran moltes generacions fins a canviar el xip del sectarisme.