Govern i autosuficiència socialista

Pedro Sánchez ha cavalcat el cavall guanyador del passat 28-A. Emperò, la seva gran mèrit polític com a líder del PSOE ha estat el de fer descavalcar el partit hegemònic de la dreta, el PP. Cal recordar que bona part del seu èxit electoral d'ara es va forjar amb la moció de censura del 31 de maig i 1 de juny de 2018 contra el govern de Mariano Rajoy. Això va succeir poc després que l'Audiència Nacional sentenciés que el PP s'havia beneficiat d'una estructura de suborns il·legals per contractes de l'anomenat Cas Gürtel. Els tribunals confirmaven així, en primera instància l'existència d'una estructura de comptabilitat i finançament il·legal que es va desenvolupar en paral·lel amb l'oficial des del moment de la fundació del partit el 1989.

Des d'aleshores i durant el breu temps que ha estat al capdavant del govern després del vot de censura a Mariano Rajoy, Pedro Sánchez ha demostrat àmpliament la seva capacitat d'iniciativa política per recuperar el protagonisme del PSOE a la vida política espanyola. I ho ha fet desplegant un funambulisme parlamentari en ocasions temerari i sense xarxa de seguretat. La reacció posterior d'una furibunda dreta política despitada per les crítiques quasi unànimes de totes les formacions polítiques ha portat el PP a embadalir i a cancel·lar els exponents més centristes de la seva ideologia i dirigència política. La desfeta electoral del 28-A ha reflectit, en no poca mesura, el inapropiat del gir ultramuntà apadrinat per l'ex president, José María Aznar. El PP ha perdut més de la meitat dels seus escons al Congrés de Diputats. Roman l'estupefacció de comprovar com, davant d'un daltabaix de semblants proporcions, el seu jove líder, Pablo Casado, no presentés la seva efectiva dimissió la mateixa nit electoral.

Ara Pedro Sánchez ha fet possible una inèdita remuntada de la socialdemocràcia en la vella 'pell de brau'. El seu gran mèrit polític és tornar a posar els socialistes democràtics a les regnes del govern en un país europeu gran com Espanya, i amb indubtables influències polítiques en l'escenari dels països llatinoamericans. Fa uns mesos, i davant vaticinis catastrofistes en els països nòrdics, els socialdemòcrates suecs van tornar a les responsabilitats del govern de Suècia amb Stefan Löfven, neutralitzant els intents dels nacionalistes d'extrema dreta 'Demòcrates de Suècia'. A l'Europa del Sud la gran contribució a la política europea de Pedro Sánchez i el PSOE quan no aproximem a la consulta electoral del 26 de maig és precisament la de renovar la defensa pel nostre model social europeu, del qual l'Estat de Benestar és la seva institució emblemàtica.

A l'hora d'escriure aquestes línies, es discuteix si hauria o no haver un govern de coalició entre PSOE i Podem. Podrà negar-se l'evidència de la necessitat de tal govern. Les raons són variades i per a tots els gustos, primant aquelles pròpies del tacticisme sobre els que podria sortir guanyant o perdent amb tal executiu conjunt. Però pocs opinadors negarien el caràcter substancial de tal opció política. Perquè, si és veritat que la política de consensos va fer possible la Transició d'una dictadura a una democràcia a Espanya després de la mort del General Franco, la cultura del compromís pròpia d'un govern de coalició és una experiència nova per a augmentar la nostra 'qualitat democràtica' . Pensi-ho bé Sánchez i, molt especialment, els seus adlàters abans de caure en la temptació de l'autosuficiència.

La negativa de Ciutadans a considerar una majoria parlamentària alternativa amb el PSOE ha empès a inefables proponents de l'entorn de Sánchez a desempolsar el 'projecte autònom' socialista per formar govern quan disposava fa uns decennis de suficients majories al Congrés de Diputats. Causa desassossec --i fins vergonya aliena-- la incontinència d'alguns representants governamentals socialistes que proposen governar en solitari amb una minoria de 131 diputats. Sembla que es pretengués perllongar el funambulisme durant 4 anys de legislatura fent maniobres de 'palau' simplement per anar tirant en les instàncies del poder. Com de greu error comportaria això!

Sánchez necessita la implicació de Podem en totes les decisions que de calat pugui prendre el Parlament espanyol durant el temps que estigui al capdavant de l'executiu. L'alternativa és el 'dolce far niente' o el gaudi episòdic de les poltrones institucionals que hauran de repartir-se en els propers mesos. Sánchez necessita a Podem per apuntalar la vocació europeista del nostre país i per assegurar que, a diferència dels governs populistes i nacionalistes a Itàlia, Polònia o Hongria, posem per cas, nosaltres apostem decidida i clarament pel model social europeu. És a dir, que a Espanya s'està disposat a preservar el manteniment dels nostres sistemes públics de sanitat i instrucció, o lluitar contra la desigualtat social mitjançant sistemes impositius progressius. L'alternativa no és altra que el neofeudalisme que se'ns ve a sobre afavorit per Trump i els seus 'mamporreros' polítics de la angloesfera.

Sánchez podria seguir il·lusionant amb una acció de govern que integrés fins i tot als nacionalistes del PNB, als quals el PSOE dóna suport al Parlament de Vitòria, i amb qui va implementar la primera llei de rendes mínimes el 1989 en el govern de coalició PNB- PSE / PSOE. Tal política innovadora va esdevenir el mirall on es van mirar després totes les altres lleis autonòmiques similars. I s'ha convertit en la referència per a la inevitable implementació --fins i tot per raons de la creixent robotització de les nostres societats-- dels ingressos mínims ciutadans.

Sí, senyor Sánchez, no ho dubti: govern de coalició per fer més Europa i netejar qualsevol indici de corrupció en l'acció institucional dels nostres representants polítics. No creen els lectors que és aquesta una innovadora proposta de govern. Cal recordar que Joaquín Costa (1874-1931) ja propugnava tancar "amb set claus el sepulcre del Cid" i regenerar amb mesures modernitzadores i europeitzants les condicions de vida dels espanyols. El bucle del passat torna... No ens ha deixat.