Així és l'últim alè d'una estrella

En el vídeo que podeu veure a continuació es fa un zoom preciós des de la Via Làctia fins a la nebulosa planetària ESO 577-24, que són les restes d'una estrella moribunda.

El Very Large Telescope de l'ESO va capturar la imatge espectacular d'ESO 577-24. A la imatge es pot observar el fantasmagòric material de les capes de l'estrella escampat en totes direccions en l'espai. Aquest material ira diluint-se en uns 10.000 anys, un temps molt curt en l'escala dels temps astronòmics.

A mesura que la capa gasosa d'aquesta nebulosa planetària s'expandeix i es torna més tènue, desapareixerà lentament de la vista fins i tot dels poderosos telescopis de la Terra i de l'espai.

La imatge és realment espectacular, totes les capes de l'estrella escampades en l'espai i en el centre l'estrella moribunda, una estrella nana blanca, el final de la nostra estrella serà semblant a aquest.

El final de la nostra estrella i de la Terra ...

Per saber-ho, comencem pel principi de la formació del Sol. Ens hem de remuntar cinc mil milions d'anys enrere per començar a parlar de la creació de la nostra estrella. Per aquests anys la nostra zona en la galàxia l'ocupava un munt de gas i pols (una nebulosa) que vagava per l'espai tan tranquil·lament, però alguna cosa va succeir ... potser l'acció d'una supernova enviant-nos les seves ones de xoc o el xoc de masses enormes de gas i pols va fer que aquesta nebulosa es comprimís.

Quan la matèria es comprimeix apareixen processos energètics enormes, parts de la nebulosa comencen agregar-se i l'acció de la gravetat va formant l'estrella, aquests processos concentren una enorme quantitat de calor. Quan s'arriba a la xifra màgica dels 10 milions de graus es desencadenen processos nuclears (fusió nuclear), que fan que l'estrella s'encengui.

Amb la fusió nuclear, el Sol converteix l'hidrogen en heli, i la massa restant del procés es converteix en energia. Hi ha un equilibri entre la pressió de l'interior de l'estrella i la gravetat de la mateixa que evita que es col·lapsi.

Però vegem pas a pas que li anirà passant al Sol en l'escala dels milions i milers de milions d'anys; no us preocupeu, encara ens queda planeta per estona, bé sempre que no acabem destruint nosaltres.

1) Aproximadament a 1.200 milions d'anys a partir d'ara, el Sol començarà a canviar. A mesura que es gasta el combustible d'hidrogen en el seu nucli, la combustió s'estendrà cap a la superfície. Això farà que el sol comenci a créixer i es faci més brillant.

2) La temperatura superficial mitjana de la Terra augmentarà a uns 75 ºC. Els oceans de la terra s'evaporaran. El planeta es convertirà en un desert sense vida.

3) A l'edat d'uns 11-12 milions d'anys el Sol expandirà la seva superfície. Serà 166 vegades més gran que el Sol que coneixem ara, serà una gegant vermella.

4) Després es reduirà en grandària. Començarà un període que durarà uns 110 milions d'anys, durant els quals es produiran pocs canvis.

5) El Sol creixerà a una mida enorme amb les últimes restes d'heli i hidrogen que es llançaran a l'espai. Serà 180 vegades més gran que el Sol que coneixem i milers de vegades més brillant. Grans quantitats de la seva atmosfera es llançaran a l'espai, fins que es perdi gairebé la meitat de la seva massa.

6) La pela fina de l'heli restant que envolta el nucli de carboni-oxigen es tornarà inestable. El Sol començarà a prémer violentament. Es convertirà en una nebulosa amb una estrella nana al seu centre.

Aquest serà el final de la nostra estrella. Potser aquests altres restes tornin a convertir-se en una altra estrella que formi novament planetes i per tant vida. L'Univers és així, una contínua successió de creació i destrucció d'estrelles, és un Univers viu i increïble.

Gaudim del nostre planeta, encara ens queden milers de milions d'anys de gaudi, sempre que no ho destruïm nosaltres abans.