Emilia Pardo Bazán, una forma d'estar

Eren altres temps, però s'assemblaven als actuals en el gust per la bàrbara desqualificació dels 'no afins', pel simple fet de ser-ho. Citaré el cas d'una culta dona gallega nascuda el 1851 i morta el 1921. A causa del seu aspecte físic, alguns dels seus adversaris més grolleres la van qualificar de 'Síndria amb potes'. Va ser una escriptora l'obra completa consta de 44 volums i que com a empresària va fundar l'editorial Biblioteca de la Mujer. Es va vetar la seva admissió a la Reial Acadèmia Espanyola, però ella es va reafirmar enèrgica en el dret a no ser exclosa d'aquesta distinció per l'única raó de ser dona. Amb tres fills, es va separar de facto del seu marit en 1884, i sis anys després es va instal·lar a Madrid. Narcís Oller va dir veure-hi 'la pupila' més penetrant d'un psicòleg. Segura, apassionada i valenta, es va pronunciar obertament en assumptes polítics i va ser assenyalada "pels qui havien constituït l'intens entorn social de la seva joventut" carlista, així ho subratlla Isabel Burdiel, premi Nacional d'Història, que és autora de l'excel·lent i completa biografia 'Emilia Pardo Bazán' (Taurus). Filla d'un exdiputat liberal progressista, Emilia Pardo Bazán va ser tradicionalista i va viure el catolicisme d'una manera intensa i personal, buscant la seva renovació 'agitant' idees. Encara que sorprengui, va ser una feminista radical que conjuminava "tradicions i llenguatges de denúncies molt diversos". Va freqüentar els més famosos ambients literaris de París. Entre les seves relacions amb els principals intel·lectuals i escriptors espanyols, va mantenir sempre una bona amistat amb Francisco Giner de los Ríos i José Lázaro Galdiano. Amb Galdós va tenir a més una relació amorosa que la professora Burdiel compara amb la que van establir Benjamin Constant i Madame de Staël.

Historiadora política, el mètode d'anàlisi de la professora Burdiel s'inspira en el de Lytton Strachey, qui per aprehendre la densitat d'una època complexa adoptava una visió fortuïta, obliqua o inesperada, en lloc d'enfocar-de forma rígida. Aquesta òptica ha permès Isabel Burdiel assimilar les línies subjacents de les discussions públiques de l'Espanya de l'època, cosa que no preveia a l'inici del seu treball. Són aspectes que encara es projecten sobre la realitat actual. Veig prometedor que la nostra autora prossegueixi en aquesta direcció biogràfica amb altres personatges.