dijous, 18 de juliol de 2019

50 aniversari de la "retrocessió" d'Ifni al Marroc

Pablo-Ignacio de Dalmases
Periodista i escriptor

El 30 de juny de 1969 el general José Vega, últim governador espanyol de la «província» d'Ifni, va lliurar la sobirania de l'enclavament al Marroc en la persona general Ufkir, en aquell temps ministre de l'Interior d'aquest últim país i que tindria, pocs anys després, un tràgic final quan va ser executat per ordre de Hassan II en fracassar en el seu intent de donar un cop d'Estat.


Els generals Vega i Ufkir signen el lliurament d'Ifni el 30 de juny de 1968

Els generals Vega i Ufkir signen el lliurament d'Ifni el 30 de juny de 1969


Ifni ha estat, sens dubte, el més incomprensible i inútil dels territoris colonials d'Espanya i a la seva manera un dels més conflictius. La seva justificació es va fonamentar en una torre construïda al voltant de 1476 per Diego García de Herrera a la costa africana per tal de comerciar i capturar esclaus per al cultiu de la canya de sucre a Canàries. Destruïda pels nadius entre 1524 i 1526, va caure en l'oblit fins que Espanya va imposar al Marroc, en el tractat de pau de 1860, reconèixer el seu dret a recuperar el lloc on hi havia hagut "un establiment de pesquera", cosa que mai va ser la torre. S'atribueix l'ocurrència a O'Donell, en aquell temps general victoriós i president del Consell, amb el propòsit de beneficiar els seus paisans canaris que venien pescant des de segles pretèrits per les costes veïnes.


L'assumpte va plantejar des del principi diversos problemes: el primer, determinar on poder estar emplaçada la torre de Santa Creu, interrogant que va suscitar aferrissats debats i dues expedicions marítimes, les del vaixell Blasco de Garay i de la goleta Lleugera, i es va resoldre en favor de la desembocadura del riu Ifni, el lloc més improbable de tots; el segon, aconseguir l'ocupació efectiva d'aquest lloc, tasca que va costar innombrables negociacions, inicialment amb el sultà i després amb França, i no es va aconseguir culminar fins a 1934, 74 anys després!; el tercer, la inaccessibilitat per mar, tenint en compte les desfavorables corrents de l'Atlàntic, així com la dificultat d'arribar per terra i fins i tot per aire; i el quart, la reivindicació del Marroc després de la seva accessió a la independència, que va donar lloc a un conflicte armat en 1957-1958, l'anomenada "guerra d'Ifni", malgrat que va tenir un escenari més prolongat i sagnant al Sàhara.


La decisió del règim franquista de distanciar-se del numantinisme colonial salazarista i la pragmàtica acceptació la doctrina descolonitzadora de l'ONU --la «doctrina Castiella»--, va donar lloc la descolonització de Guinea el 1968, la retrocessió d'Ifni al Marroc el 1969 i més tard a la vergonyosa evacuació i inconclusa descolonització del Sàhara.


Tot i la inevitabilitat de la renúncia a Ifni que, d'altra banda, va ser una colònia sense riqueses naturals, ni pesca, que només ocasionava despeses i problemes, la decisió adoptada al respecte pel govern va suscitar reticències en el propi règim. Pesava sens dubte una «provincialització» de dubtosa legalitat adoptada en 1958 --desqualificada sense embuts com a "mesura purament funcional" en l'informe que va emetre el Consell d'Estat el 7 de novembre de 1968--, de manera que el Consell de Ministres, tot i no estar obligat a això, va sotmetre a les Corts espanyoles el tractat de retrocessió negociat amb el Marroc. La sorpresa va ser majúscula ja que en una assemblea en la qual els projectes s'aprovaven massa sovint amb escassos vots en contra, quan per unanimitat i fins i tot per aclamació, la votació, que es va exigir nominal, va obtenir 70 vots desfavorables.


L'antic govern general espau00f1ol d'Ifni

L'antic govern general espanyol d'Ifni


Com sol passar amb la nefasta praxi postcolonial practicada pels diferents règims espanyols, el nostre país es va desentendre del territori des del dia següent al seu lliurament. Va retirar aviat en favor d'Agadir el consolat que s'havia establert a Sidi Ifni i cessar tota presència cultural i econòmica en una ciutat bonica i ben planificada que es va construir sobre un antic i malgirbat aduar anomenat Amezdog. Els baamaranis, la major part dels quals parlaven correctament espanyol, van passar de gaudir d'una nacionalitat europea a una altra que requereix visat per anar a qualsevol país, de disposar de vols diaris des de la seva ciutat a Madrid i Las Palmas a haver de desplaçar-se per incòmodes carreteres i de beneficiar-se de treball i d'una intensa activitat comercial i econòmica a convertir-se en un apèndix oblidat del Marroc.


Només després de les manifestacions hagudes fa pocs anys, en què, com a protesta a l'oblit a què els havia condemnat el Majzén, van portar banderes espanyoles! Rabat va accedir a convertir el territori en una nova província i en el nostre últim viatge --abril de 2019-- constatem que s'estava construint una autovia amb Gulimín. No és estrany que aquella breu presència espanyola es recordi, fins i tot pels que no havien nascut llavors, com una veritable edat d'or al punt que passejant jo una vegada per la «barana» --el bell mirador de la ciutat sobre el Atlàntic-- en un dels meus últims viatges, quan uns adolescents van sentir que parla espanyol, em van deixar anar a plens pulmons: "Benvingut a Santa Creu de Mar Petita! Això no és el Marroc! ". Vatua l'olla!

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH