diumenge, 15 de setembre de 2019

João Gilberto: Poeta en una sola nota

Edmundo Font
Diplomàtic

"... Vaig tornar a la meva nota com torno per a tu / explicaré amb la meva nota quant m'agrades / i qui vol totes les notes: ré, mi, fá, sol, lá, si, dó / es queda sense cap / queda't amb només una nota. "

Èxit de João Gilberto, amb lletra i música de Tom Jobim i Newton Mendonça.


Joao gilberto foto1



L'excentricitat és un fora de focus que no entenen els que li atribueixen només deliris de figuració als que viuen arriscant amb ella. En artistes de l'alçada més que gran, grandiosa, com João Gilberto, les seves extravagàncies van ser la cuirassa que el protegia de la invasió i els embats de les forces malvades del mercat musical i dels anomenats fanàtics; els mateixos éssers que endiosan i destrueixen els seus ídols per enfortir el miratge de la seva identitat.

El rosari de rareses que van derivar en singularitats de João Gilberto és proverbial. Cap altre músic del seu país va exercir, amb fèrria voluntat, tantes particularitats que molts han volgut veure amb una lupa incrementada.


El mite es va instal·lar com a fruit de les anècdotes magnificades de qui preferia viure en aparta-hotels de la orla marítima d'Ipanema, a manera d'un anacoreta. Només que en comptes d'una cel·la monacal, João Gilberto ocupava durant anys habitacions de pas però amb l'horitzó d'una de les platges més belles del món. Allà, el reconegut autor vivia de nit lliurat a la seva prodigiosa obsessió sonora, i dormia de dia. Amics que li van ser propers em van explicar que manava llogar un acte per passejar en algunes matinades i s'oblidava de tornar-ho a la 'locadora' durant mesos; o que només se li veia la mà baratant les safates de menjar que li deixaven a la porta de la seva suite per evitar intrusions indesitjables. Això sí, demanava un àpat als restaurants "Degrau" i al ja desaparegut "Antiquarius".


Miúcha -qui fos la seva esposa- em va explicar que quan vivien a Mèxic ella solia anar-se'n a dormir mentre ell "arreglava" una melodia a la guitarra, i que en despertar João Gilberto seguia treballant en la mateixa nota de la vigília. Aquest tipus d'anècdotes va donar peu al fet que es comptés que un dels seus gats s'havia llançat al buit després d'escoltar, durant jornades seguides, les interminables variacions que anava introduint en "O Ànec".


Rio de Janeiro és un territori beneït per una excelsa natura, tot just comparable en el seu traç humà i magistral amb obres dels més talentosos pintors universals. Penso més que en ningú en Monet, Turner, Gauguin i Matisse. I en el gran paisatgista pintor que va ser el paulista Burle Marx, a qui se li deu el disseny ondulat de l'enorme banqueta del aterro de Copacabana. Els seus sorres sinuoses -Oscar Niemeyer les culpava de la seva estètica arquitectònica- han deixat empremta al mapa artístic dels que han tendit la fortuna de néixer, créixer, formar-se, enamorar-se, o simplement viure allà.


La inspiració de la bellesa rotunda dels seus morros, platges, i gent -mestressa d'una de les més altes sensualitats, casada amb els ritmes del samba- ha propiciat una poesia escrita i musical de potència formidable, única. Ho va fer així, amb el seu tarannà excessiu i rigor deslligat el propi João Gilberto. Va arrencar notes gairebé impossibles, de virtuosisme insospitat, amb la seva guitarra. En aquesta dimensió d'excel·lència penso també en altres dues cèlebres figures que van ser component fonamental en la projecció del seu talent, el poeta i diplomàtic Vinícius de Moraes, i l'altre pare del Bossanova, Antonio Carlos Jobim.


Aquesta tríada de il·luminats va ser capaç d'interpretar l'impuls creatiu d'un bell poble multiracial, exemple de l'ègida civilitzatòria que representa l'emigració, aquesta peregrinació a la recerca d'oportunitats vitals tan injuriada pels neofeixismes que han infectat a moltes de les nostres societats. No és legítim anar en contra de la riquesa i el vigor de tradicions alienes; són elles les que han enriquit als pobles més dissemblants del planeta, regalant-nos un alt registre d'universalitat.


I en aquest ordre de reivindicacions com les que van engrandir el Brasil, em queda clar que João Gilberto recull les virtuts de l'ànima brasilera -conformada, entre altres, amb la barreja de nacions indígenes i tribals africanes, i la sang aventurera dels portuguesos-; amb la seva mà cadenciosa va fer cantar, entre registres inesperats, a les cordes de la seva guitarra. El seu és la versió musical més intensa del significat profund de l'absoluta, intraduïble Saudade.


Tot just fa uns dies, convidat per Vianey Lárraga, vídua d'Agustín Lara, vaig coincidir a la taula amb un cantant magnífic, hereu del timbre de veu del seu pare, Álvaro Carrillo, un dels valors més alts del nostre cançoner popular. Parlem de la influència del bolero en la música de Brasil i de l'escàs influx de la Bossa nova a Mèxic. La conversa va derivar cap a l'admiració que guardo per una afició musical que com la brasilera segueix l'impuls de les seves grans creadors sense fractures generacionals. M'explico millor. En aquest país sud-americà es preserva una qualitat molt alta en les noves expressions musicals perquè es respecten les arrels com en cap altre país llatinoamericà.

Joao gilberto foto2



A la reunió amb Alvaro Carrillo Jr parlem de les meves versions a l'espanyol de cançons com "Camioner" de Roberto Carlos, i d'altres lletres de Kleiton i Kledir que en versions meves arribar cantar la gran Mercedes Sosa. El que vaig oblidar explicar-li va ser el que ve com anell al dit ara més que mai. Durant la seva estada a Mèxic João Gilberto va concebre una cosa molt especial en la seva discografia, però algunes qüestions legals amb el seu productoravolvieron 1 raridad el registre de cançons tractades amb arranjaments extraordinaris, com "Bésame Mucho", de Consuelito Velazquez. D'aquesta col·lecció, el més suggerent per mi va ser donar-me l'oportunitat de començar a escriure una lletra d'una melodia que no tenia d'ella, i en on João Gilberto taral·leja unes vocals amb aquest estil seu tan lúdic.


El gairebé topada amb João Gilberto va ser memorable, i incruent, però es va donar amb aquesta màgia quotidiana dels successos memorables de la vida. En un viatge que feia amb la meva família en els anys vuitanta des de Rio de Janeiro cap a Sao Paolo, ens oferim a la carretera amb un gual improvisat per la reparació d'un pont caigut. Jo vaig observar la via lliure de cotxes en sentit contrari, en un únic carril, i em vaig animar a transitar. Però rabent, va aparèixer un acte descapotable blanc. Quedem cara a cara, amb dues frenades aixecant pols. Tuveel impuls de imprecar al xofer. Assentada la terra vaig observar al subjecte amb lents foscos que conduïa també de manera temerària. No vaig poder criticar-ho. Vaig donar marxa enrere immediatament. Hi havia reconegut al volant de davant a João Gilberto. Vaig encertar a dir-li: "Primer vostè, Mestre ...". L'home a la recerca de la perfecció perpètua d'acords i notes més exigent de la seva generació, va somriure, enredat en una la bufanda de seda agitada pel vent i va accelerar de nou ...

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH