La sanitat catalana, una altra vegada en mínims

Els polítics que han anat ocupant la Conselleria de la sanitat catalana fa ja unes quantes legislatures no han estat capaços d'emprendre les reformes necessàries per treure-la de l'UCI, on porta tant de temps. Tots els responsables, quan han ocupat el càrrec, parlen de reformes, de nous projectes i de realitzar més inversions que tanta falta fa.

Això prediquen i els professionals els donen un temps raonable de confiança, tot i tenir dubtes més que raonables. Passat aquest temps de "gràcia", la realitat els torna al seu estat inicial: retallades econòmiques o un augment tan baix que no arriba ni a l'1% de les necessitats reals de la ciutadania.

Ara, les llistes d'espera per a visites a l'especialista o per sotmetre a una operació quirúrgica han augmentat més d'un 7%. També, malgrat les vacances, la visita als metges de capçalera s'ha allargat com el xiclet a la boca dels nens: més de dues setmanes per a ser atesos pel seu metge.

Les suplències d'estiu han seguit el mateix camí d'estius anteriors: no es contracta més personal, no hi ha diners. Tampoc s'amplien les plantilles en aquelles poblacions turístiques on la població en alguns casos es triplica. Els professionals que veuen augmentades les seves càrregues assistencials treuen foc pels queixals, veient com les seves queixes cauen en sac trencat. La paciència té un límit i aquest està a punt d'esgotar. Se segueixen tancant llits als hospitals, com cada any.

Les llistes d'espera per a una primera visita al traumatòleg és d'un any. En oftalmologia, de 79 dies a 105. Les proves diagnòstiques han augmentat considerablement, en alguns s'han duplicat per a desesperació dels malalts, que es veuen impotents, sobretot els que no poden pagar-se una assegurança privada ...

Davant d'una situació que és insostenible, com és possible -com s'ha fet en algunes coses- que no s'habiliti una partida extraordinària per alleujar la situació en què es troba -no és nova- en la sanitat catalana. La salut hauria de ser una de les grans prioritats de qualsevol govern. Cal dotar econòmicament a la sanitat. Catalunya sempre havia estat un referent en aquesta matèria, fa anys que va deixar de ser-ho.

Els professionals estan prou cremats com per prestar-los l'atenció que es mereix; són ells els que tenen cura de la ciutadania. Qui té cura doncs als cuidadors? És la gran pregunta que es fan ells mateixos.

No es faciliten dades del nombre de baixes per malaltia dels professionals, però alguns diuen que són molt altes: estrès, ansietat, depressió són, entre altres, les causes d'elles.