Tenir discrepàncies amb la línia de la direcció d'un partit hauria de ser una cosa normal, que enriqueix el debat, ajuda a millorar i és bo per a la salut de la formació. No obstant això, quan es decideix a fer-ho, això s'interpreta com dissidència i com a tal cal aturar-als que la practiquen, amb una cosa tan senzilla com carregar-se'ls per l'article 25 que no és altre que el que diu que ningú pot discutir -només assumir- el que diu el líder, és a dir el cacic. Potser per això, la pluralitat en els partits polítics brilla per la seva absència. La frase ja històrica i molt gràfica que al seu dia digués Alfonso Guerra, "el que es mogui no surt a la foto", segueix avui tan vigent com ho va ser en el seu moment.

Ciutadans, el cabdill del qual Albert Rivera, persona jove que havia aconseguit "il·lusionar/enganyar" a un bon nombre de votants de diferents ideologies, està practicant, com fan els partits tradicionals -als quals tant havien criticat-, l'aplicació de l'article 25 amb aquells que gosen dir públicament el que pensen i que no coincideixen amb l'opinió d'ell. Deia Jean De La Bruyère allà pel segle XVII que "no pensar més que en si mateix i en el present és, en la política, una font d'error".

El cabdill Rivera ha aconseguit en temps record que totes aquelles persones progressistes que li havien donat suport en els inicis de Ciutadans, s'hagin anat pel seu gir a la dreta, pel seu canvi ideològic i per l'estratègia cabdillista que ha vingut practicant.

Ara, per controlar més al partit, Rivera s'ha envoltat en l'executiva dels seus fidels servidors, aquells que no s'atreviran a portar-li la contrària i els fan de 'palmeros'. Vaja, que ha fet neteja ètnica. El que no té calculat és que alguns d'aquests 'palmeros', serà el que, per darrere, el trairà per treure-se'l del mig i dirigir el partit. Ho veurem, forma part de les misèries polítiques.

El dolent de l'assumpte és que amb tot això el partit pot quedar-se en quadre a les pròximes eleccions on tot apunta a un daltabaix electoral considerable. Llavors, la desbandada pot ser de les que fa època i a més d'un se li baixaran els fums fins al subterrani del metro. Solia dir George Bernard Shaw que "no és cert que el poder corrompi, és que hi ha polítics que corrompen al poder", i no li faltava raó.

En la mateixa línia, el líder del PP "modern", Pablo Casado, ha realitzat una altra neteja en els llocs clau de l'executiva i com a portaveu al Congrés dels Diputats, ha triat a la "moderada", com ell l'anomena, Cayetana Álvarez de Toledo que és la versió femenina d'Aznar. Les seves intervencions no deixaran a ningú indiferent. L'espectacle està garantit, si no hi ha nova convocatòria d'eleccions.

Aquesta nova generació de dirigents del PP, inclòs el mateix Pablo Casado, és de l'escola aznariana, que de modernitat no té res i que sembla que el partit amb ells ha retrocedit uns quants lustres.

Com se sol dir, s'estan vivint uns temps dolents per a la lírica, amb gent jove, però amb idees velles. Un fracàs de la política? Un fracàs de la pròpia societat.