dijous, 19 de setembre de 2019

Drets dels consumidors i vacances d’estiu

Genís Carrasco
Metge i escriptor

Les vacances són un dret laboral dels treballadors que ens hi atorga el dret inalienable a gaudir anualment d'un temps, usualment uns dies, de descans sense deixar d'obtenir el salari acordat ni perdre la feina. Les primeres vacances retribuïdes als treballadors no van començar a existir fins als anys trenta, gràcies al Front Popular francès, una agrupació de partits comunistes que hi van governar durant els anys 1936 i 1937. Aquests comunistes i sindicalistes van aconseguir, no sense feixugues lluites, dues setmanes anuals de vacances. Cap als anys quaranta, el dret a les vacances es va difondre a més grups de treballadors, tant a França com a altres països d'Europa. A Espanya són un dret constitucional des de 1978.


Tot i tractar-se d’un dret fonamental, resulta obvi que el dret a gaudir de vacances s’ha d’exercir respectant altres drets socials. No pot ser que durant els mesos de Juliol i Agost, l’habitual aturada per vacances deixi en suspens alguns els drets dels consumidors als serveis públics i als serveis privats legalment contractats. I encara és menys acceptable que els ciutadans ho acceptin com normal i inevitable.


Habitualment, els consumidors ens queixem molt però reclamem poc. Les enquestes ho demostren: el 90% es queixen d’alguns dels serveis que reben però tan sols el 17% formalitzen una reclamació. Tot i que no reclamem prou com seria necessari, ens queixem amb energia de les deficiències dels serveis públics als que tenim dret, però no sempre fem el mateix quan les mancances corresponen a serveis privats contractats i encara menys quan això succeeix en període de vacances. Que passa quan no podem reparar el cotxe en un termini raonable perquè el taller es tancat o sota mínims o quan necessitem un lampista d’urgència que no pot venir abans d’una setmana?


Aquest mes d’Agost, com altres, la premsa i les xarxes socials ha difós un reguitzell de casos d’inassistència de serveis com les agències de viatges, entitats bancàries o companyies elèctriques. Sembla que els ciutadans consenteixin tot acceptant com inevitable situacions estivals de mal servei . Això no passaria de ser anecdòtic si no fos perquè reflexa una “cultura de la resignació” amb l’acceptació de que a les vacances tot funciona pitjor. Com a consumidors no hauríem de tolerar aquesta claudicació dels nostres drets.


A tall d’exemple, citaré una situació recent que m’han explicat. Es tracta un problema, com tant d’altres, de deficiències greus de servies privats durant l’estiu. Només és un exemple mes, però pot servir d’exemple que il•lustri aquesta “cultura de la resignació” durant els mesos d’estiu.


Els veïns d’una finca de cinc pisos a l’Eixample barceloní han estat durant el mes d’Agost amb l’ascensor avariat. Això és especialment lamentable perquè alguns veïns tenen una edat avançada edat i dèficits mobilitat i altres són pares de nadons que no han pogut sortir de casa o han tingut greus dificultats per fer-ho.


La presidenta de la comunitat de propietaris ha acabat amb una crisi nerviosa. Després de fer 22 gestions telefòniques i entrevistes amb l’administrador de finques (que estava de vacances i només oferia quatre hores setmanals d’atenció al públic), electricistes il•localitzables perquè són de vacances i tècnics d’ascensors que treballen sota mínims no ha aconseguit que es repari l’avaria. Tot i que la comunitat paga una quota de serveis de manteniment pels 365 dies de l’any, la resposta dels responsables dels serveis contractats estat sempre la mateixa: “perdoni, però ja se sap que som al mes d’Agost”.


Resulta exasperant que els proveïdors de serveis privats o públics no considerin una urgència reparar un servei bàsic com l’ascensor, servei imprescindible per la mobilitat de persones grans, malaltes o pares amb nens petits. No acceptem l’argument sarcàstic del: “ja se sap, són vacances”.


Els drets del consumidor no fan vacances. Han de protegir las ciutadans els 365 dies de l’any. Són la garantia davant la gran desigualtat que sol existir entre consumidors i usuaris i les empreses proveïdores de béns i serveis, i han controlar la qualitat dels serveis, així com l'equilibri en les disposicions contractuals entre empreses i ciutadans. El dret del consum no és una branca autònoma del Dret, sinó una disciplina transversal, amb elements que s'enquadren dintre del Dret mercantil, del Dret Civil i uns altres dintre del Dret Administratiu i fins i tot del Dret Processal.


A Catalunya, la Llei 22/2010, del 20 de juliol (Codi de Consum de Catalunya) és la llei que regula els nostres drets i obligacions com a consumidors. Fou aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de juny de 2010, i va entrar en vigor el 23 d'agost del mateix any.


Però més enllà de l’incompliment de les lleis i regulacions per part d’empreses grans o petites, els consumidors hem de reclamar i denunciar les deficiències que observem. Es prioritari que exigim el compliment també dels serveis privats que paguem com el manteniment dels nostres serveis bàsics. Hem de lluitar contra la cultura del “ja se sap, són vacances”.


Denunciar les incompetències i mancances també dels serveis privats contractats és una qüestió legítima que ajudarà a millorar la nostra Societat.


Recordin que el mesos estivals no suspenen els nostres drets ni com a consumidors ni com a ciutadans.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH