Després de Xile, segueix Perú?

De la macroeconomia peruana, a l'exterior, es diu que és la "setena economia de Sud-amèrica", que amb el seu Producte Interior Brut (PIB) que voreja als 220 milions de dòlars, al moment, és una de les economies regionals que més créixer en els últims 30 anys sota el règim neoliberal.

Ningú pot negar. Perú no és més el país del "daltabaix" econòmic de l'època del primer govern del suïcidat ex President Alan García (1985-1990). Tampoc ho és més el país de la incertesa sociopolítica i econòmica del decenni del govern d'Alberto Fujimori, ara, pres.

Es va reduir el nivell de pobresa. Al moment, segons dades del PNUD, el 12.7% de peruans viu en situació de pobresa multidimensional. Però, aquesta estadística, en bona mesura, és resultat de la divisió abstracta que es fa del total del PIB per la quantitat de l'actual població peruana. Es diu que, ara, cada peruà té un ingrés de l'equivalent a 7 mil dòlars any. ¡35 mil dòlars anuals per família!

La desocupació és de la mitjana del 12% de la població econòmicament activa. És evident, hi ha diners al Perú, i circula. L'economia, controlada gairebé íntegrament per les regles del "lliure" mercat, es mou gairebé "independent" de la inestable situació sociopolítica del país.

Fal·làcies de l'economia peruana

Fal·làcia del PIB peruà. Incorrecte és a dir que dels 220 milions de dòlars del PIB "peruà" és dels peruans, i és il·lús creure això. El PIB peruà, gairebé íntegrament és de les empreses transnacionals, o està sota el control d'elles. L'Estat peruà participa del menys del 10% d'aquest PIB. Quines empreses estratègiques estan sota el control de l'Estat peruà? Cap.

Fal·làcia del creixement econòmic. Confondre el creixement de l'economia empresarial amb la dinàmica de la microeconomia familiar és com assumir que els 32 milions de peruans són empresaris. Va créixer el patrimoni de les empreses. Les economies familiars, que no van poder accedir als "préstecs" bancaris, estan gairebé en les mateixes condicions que abans.

Fal·làcia de l'economia del totxo. Igual que a l'Espanya de finals del passat segle, al Perú "l'economia del totxo" es basa en l'especulació i en l'endeutament. I, quan ja no hi hagi circulants per "amortitzar" els deutes immobiliàries aquesta economia es desplomarà enfonsant amb si a la "economia peruana". Llavors, serà que també l'Estat peruà salvarà els bancs amb els estalvis dels peruans?

Fal·làcia del Perú país miner. El 11% de l'anomenat PIB peruà prové del sector agro. Perú no només té una economia d'exportació primari, sinó que encara és país agrícola. Mas, però, la mitjana de la inversió pública destinada a l'agricultura, durant el decenni 2000-2010, va ser de tot just 0.5%. Això sí, les empreses mineres no només van adquirir "carta de ciutadania privilegiada" al país (assegut en un banc d'or), sinó a més, pel que sembla, la mineria es va constituir en el "nucli de l'economia peruana". Sense quantificar fins i tot l'irreversible dany socioambiental, els miners es porten per fora "l'idíl·lic banc d'or peruà", deixant als peruans asseguts al buit.

Fal·làcia de la sostenibilitat de la inversió privada. La inversió privada "apàtrida" opta per un país / mercat valorant, no només les oportunitats, sinó sobretot considerant les "facilitats" o "privilegis" que li ofereix l'Estat de destinació. Perú va oferir i està acabant de lliurar tot els béns i serveis finits que tenia per atraure la inversió privada.

Quan ja no hi hagi res què "treure" del Perú, les empreses privades nacionals o transnacionals volaran cap a altres mercats enduent-se tots els guanys econòmics. Es quedaran les futures generacions peruanes enfonsats en la pobresa, carregant amb si el risc i cost socioambiental de la contaminació del "saqueig" neoliberal.

Els pobles i sectors del Perú han reorganitzar l'Estat cooptat per l'empresariat immoral / corrupte. És urgent al Perú, com en altres països de la regió, reconstruir i tornar l'autoritat i la sobirania a l'Estat perquè recondueixi l'economia cap al benestar integral sostenible, ja no únicament de la comunitat humana, sinó del sistema Terra com a tal. El major perill plana, ja no únicament del "egoisme" i de la "especulació" dels agents neoliberals, sinó sobretot de la "factura" que irremeiablement ens passarà la Mare Terra pel dany causat.