Diu un refrany popular, molt utilitzat, per cert, que "al mal temps bona cara". Això és el que toca fer aquests dies tan pesats per a la majoria de ciutadans de Catalunya que cada jornada pateixen les conseqüències dels actes dels cívics de Tsunami, CDR i els seus afluents, a més de la preocupació del pacte de PSOE i Unides Podem, que és més recent.

Si abans li treia el son a Pedro Sánchez l'entrada dels podemitas en el govern, ara qui no dorm és una bona part de la ciutadania. Estan preparats els possibles ministres de Podem? Donat el rumb a què han portat al partit, està clar que no. La parella, en la vida privada, política i ara en el possiblement pla governamental, si hi ha vots suficients, d'Iglesias i Montero no presagia res de bo, ja que el cabdillisme d'Iglesias no té manies a designar la seva senyora perquè estigui al consell de ministres. És que "la família que creix unida roman unida". Això ha de pensar el matrimoni de Galapagar. És clar que, amb els més de 100 càrrecs a repartir, més d'un tancarà la boca sobre el que està fent el matrimoni per veure si compta amb ell. No és un mal negoci, és clar, per a ells, no per al país.

Mentrestant, a Catalunya, els dirigents i els seus acòlits continuen justificant els actes vandàlics i incívics dels que s'han apoderat dels carrers, i tot això basant-se en la manca de democràcia i llibertat d'expressió, quan el que ja hi ha, des de fa temps, és una divisió social que necessitarà de diverses generacions per tancar ferides. Que no ho vulguin reconèixer els dirigents, no vol dir que no existeixi, està molt clar.

Amb les negociacions per formar govern a Madrid, els partits independentistes tenen l'ocasió per tornar a posar sobre la taula les seves ja més que pesades propostes a canvi de l'abstenció o el vot a Pedro Sánchez que ha posat la directa per no sortir de la Moncloa . Cal prémer per assolir els seus objectius sense importar-li el país. Del que es tracta és d'anar contra el govern d'Espanya, la Monarquia i el que faci falta, sense adonar-se que el que estan dilapidant és Catalunya, la seva economia i la seva imatge de país pacífic, assenyat, treballador i responsable. Això els importa un rave en vinagre, per tal de rebentar-ho tot i que salti pels aires Catalunya.

Amb la situació de divisió que s'està vivint, que genera desassossec, preocupació i tristesa, em ve a la memòria el pasdoble 'Paquito el Chocolatero', que és peça fixa en revetlles, celebracions de tot tipus i mai falta en els festejos de moros i cristians. Un pasdoble que uneix la gent, sense tenir en compte el que pensen, votin o sentin. Tots s'uneixen per formar part de la dansa, però també formen part de l'escena d'unitat que representa la cançó d'un autor de qui la gran majoria desconeix el seu nom.

Posem més Paquito el Chocolatero, i menys cançons de Lluís Llach, que són tremendament avorrides i no es poden ballar. Cal sumar, mai dividir ...