diumenge, 29 de març de 2020

Gilberto Aceves Navarro i Francisco Toledo: Pèrdues monumentals

Edmundo Font
Diplomàtic

Corrupciu00f3n en Amu00e9rica Llatina

Retrat de Font per Gilberto Aceves Navarro


Per aquestes coincidències en les destinacions dels grans mestres, el 2019 han mort dues portentoses figures de la pintura mexicana, Gilberto Aceves Navarro, i Francisco Toledo. Al segon el vaig tractar en comptades ocasions, gaudint de la seva paraula parca, una mena de sornegueria genial, la d'un creador sensible a les tradicions d'una terra mítica, la del seu estat natal, Oaxaca, on es parlen llengües indígenes de dolços accents; i es viu una sensualitat en pudor que en el mestre es va desencadenar amb un erotisme enlluernador.


En els meus anys de Nova Delhi vaig tenir el privilegi de tractar la més gran artista plàstica de l'Índia, Anjolie Ela Menon, qui havia estat molt a prop de Toledo, quan tots dos, de 20 anys, assajaven a París la disciplina que els encastellaria en el seu prodigiós art figuratiu. En assabentar-me d'aquesta coincidència -dos grans pintors amics a les antípodes- els vaig regalar una sorpresa; durant un sopar al bungalow -llogat a Octavio Paz per a la residència de la nostra ambaixada- els vaig posar a la parla. 40 anys sense contacte van quedar comprimits en un fil telefònic. I ja de tornada a Mèxic, alguns anys després, vaig organitzar la visita d'Anjolie a Oaxaca per un significatiu retrobament. Hi ha poques coses amb tanta càrrega emotiva, com les de reveure's, dos grans amics d'aquesta índole creativa, dècades més tard.


Ja al Mestre Aceves Navarro vaig tenir l'ocasió de tractar-lo de manera assídua, precisament, a la meva tornada a Mèxic de la Índia. Això em va permetre aprofundir en la personalitat d'un artista que es prodigava amb extrema generositat. I li vaig dir diverses vegades. El 2 de juny d'aquest any per última vegada; va ser durant la inauguració d'una bella exposició seva a Tepoztlan. -Mestre, vostè ha sacrificat molt l'impuls de la seva obra per la responsabilitat de transmetre les seves ensenyaments-. Tot just va concordar amb aquest gest de desaprovació, una mica incrèdula, a qui no presumia de res, com la tradicional egolatria de l'artista consagrat.


L'exigent Mestre que va ser don Gilberto deixa una plèiade d'artistes mexicans a l'orfandat, però ben dotats de les seves lliçons tècniques i el que és més transcendent, hereus d'una actitud de modernitat gairebé sense parangó en el nostre panorama d'esnobisme "conceptual"; tant, que va desafiar amb tarannà valent a l'establiment especulador d'un mercat orientat sempre a la fal·laç decoració. El seu llegat inclou el reflex d'una postura ètica, d'esquerra, i els seus desdoblaments en una poderosa rebel·lia contra injustícies de tota índole; amo d'inconformismes que el van identificar sempre amb el seu bat a talent i reivindicacions, Francisco Toledo.


Per Edmundo Font

Una vegada li vaig preguntar sobre aquesta relació de complicitat artística tan rellevant, i amb el seu estil parc i una veu de caverna Platònica -amb el que això implica d'exploració d'idees i sentiment- em va dir que visitava Toledo en algun dels seus patis de les casalots que després regalava per a la formació de joves a Oaxaca, i durant els àpats a dos el discurs era regat més per glop de mezcal i silencis que per paraules. Tots dos genis de la nostra expressió figurativa requerien només mirar-se i conviure solidàriament, per "entendre".


Recordo ara que al Mestre Aceves el va portar a casa meva el talentós director de teatre José Luis Cruz, sense cap dubte un dels seus alumnes-fill més entranyable. Va ser l'inici d'una sèrie de trobades regats per la pertinència de qui estava format en el rigor de la visió, no només plàstica sinó política, sense concessions al circumstancialment correcte, amb un alt i rar sentit de la dignitat. Valor que avui en dia sembla ser menyspreat per suposats pragmatismes -horrible paraula, com diria don Horacio Flores de la Peña, un altre gran mexicà tallat per aquesta mateixa tisora de la consciència històrica del dolor i grandesa del nostre poble-.


Un d'aquests dies li vaig explicar al mestre que la universitat Metropolitana em publicaria un llibre de poemes, i li vaig preguntar si podria dissenyar-ne alguna vinyeta. El Mestre Aceves Navarro es va posar la mà a la barbeta i no volent ser descortès va buscar una forma de dir-me que ja no il·lustrava volums de cap espècie. Al poc temps va marcar el telèfon de la casa i amb aquesta veu que venia del fons d'una intensa gravetat tonal em va demanar, cosa rara en ell, que el convidés a sopar. Aquest era un altre tret de la seva magnanimitat.


Per a la meva dona i per a mi sempre va representar una festa i un clar privilegi tenir-lo amb nosaltres. De nou va arribar una nit amb José Luis Cruz, i en els aperitius treure un quadern escolar en blanc, va agafar un bolígraf i em va fer llegir alguns textos de el futur llibre. Dels poemes que més li anaven interessant traçava netes línies prodigioses, apunts que traduïen al seu torn imatges a el vol. Finalment, va dibuixar un retrat amb trets d'àliga una mica embullats, potser així concebia el contingut d'aquest llibre que per a mi ja és i més en aquests moments tan tristos de la seva partida, un record viu del seu tarannà únic, i de la seva mà prodigiosa.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH