La Barcelona que volem

Una ciutat és el resultat de moltes decisions que s'han pres durant anys i anys; iniciatives de diferents governs que han anat canviant en diferents legislatures. Governs que venen i se'n van després que la ciutadania vagi dipositant vots a les urnes. La ciutat que tenim, en el fons, és la ciutat que hem decidit construir unes generacions rere d'altres.

Barcelona és una ciutat amb un encant i un reconeixement molt gran. Rep molt de turisme pel seu atractiu forjat durant anys de polítiques orientades en aquest sentit. Però, per altra banda, també és una ciutat on cada dia dormen unes mil dues-centes persones al carrer. Per posar un altre exemple: Hèlsinki no és precisament la ciutat més bonica del món, fins i tot es pot dir que és un pèl austera. Alhora, serà molt i molt difícil veure-hi persones dormint al carrer.

Les decisions han anat forjant les dues ciutats, moltíssimes decisions que s'han anat prenent amb el temps fins a arribar on som avui. Decisions diferents. Una ciutat ha apostat per tenir una ciutat bonica des d'un punt de vista estètic i una altra ha apostat per tenir una ciutat bonica des d'un punt de vista humà.

A Barcelona, cada any torna a escena la recurrent polèmica del pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona. Més enllà de les raons de la polèmica, val la pena recordar que els pessebres parlen d'una família que no tenia on dormir i que, finalment, es va acabar instal·lant en el primer lloc que va trobar per evitar passar una nit al ras. Vaja, una família sense sostre com tantes que hi ha a la ciutat.

I mentre discutim si ens agrada o no, hi ha una despesa d'un centenar de milers d'euros que segueix el seu curs. I mentre discutim si aquesta despesa té sentit o no, hi ha persones que estan patint molt. Aquesta és la cruesa d'una ciutat com Barcelona. Potser tot això és demagògic; o potser reflecteix un estil de ciutat amb unes prioritats que hem anat teixint durant anys fins a arribar al dia d'avui.

I si resulta que la crua realitat és que hem d'escollir entre si volem una ciutat bonica i moderna o una ciutat humana i social que vetlli pels drets humans? I si no és possible apostar per les dues coses alhora? I si per a què les persones vegin els seus drets respectats, resulta que cal invertir-hi recursos? I si per a que això sigui així, cal fer esperar algunes despeses i destinar-les a persones que no poden esperar?

Podem decidir si cal renovar un pessebre cada any, però també podem decidir fer-ho cada dos, tres o quatre anys. Podem decidir si fer "operacions fred" simbòliques és la millor opció. Podem decidir moltes coses. Però una ciutat on unes mil dues-centes persones dormen al carrer cada nit ha de tenir clar que fer-hi front significa, malauradament, afluixar d'alguna banda.

L'altre dia estava caminant, i una persona que viu a Montjuïc en una cova em va aturar amb un "hola Ferran". Li vaig preguntar: "Què tal?", i em va respondre: "Bien... Bueno... Esperando a que pase de una vez la Navidad, ya sabes, esta época es durilla". Evidentment no parlava del fred, sinó de la soledat que pateix en aquests dies. Hi ha qui fa broma dient allò de "què tal les festes, bé o en família?", però és que hi ha qui ni pot fer-se aquesta pregunta perquè, de festes, no en té. D'espais en família tampoc. De patiment, molt. De soledat, molta. No li vaig preguntar si havia vist el pessebre, ni què li semblava. En aquest cas, era obvi el que era més important.