El centre ha mort?

El 6 de juliol de 1976, Adolfo Suárez va ser elegit president del Govern d'Espanya. En el seu discurs, emès per l'única televisió que hi havia, TVE, afirmava que "Pertanyo per convicció i tarannà a una majoria de ciutadans que desitja parlar un llenguatge moderat, de concòrdia i conciliació". El pare del centre ideològic o polític espanyol va ser una figura clau en la transició espanyola.

Parlar de centre ideològic a Espanya torna a estar en primer pla polític després del fracàs estrepitós sofert per Ciudadanos, que va precipitar la marxa del seu líder Albert Rivera, que en els seus inicis deixava intuir que es declarava hereu d'Adolfo Suárez. Només cal recordar les múltiples al·lusions que feia d'ell. A més, l'exlíder taronja es definia com centrista. Ciudadanos comptava també en les seves files amb socialdemòcrates procedents del partit socialista.

El gran error d'Albert Rivera va ser no mantenir la centralitat dels seus orígens i endinsar-se en postulats -pactes amb Vox i PP- bastant allunyats del seu ideari. En el panorama polític espanyol és necessari la presència d'un partit de centre capaç de tenir a les mans la possibilitat de la governabilitat de país i capaç de pactar amb dreta i esquerra per fer possibles governs, tots, per la via constitucionalista. "Qui arriben al poder amb demagògia acaben fent-li pagar a país un preu molt car" acabava un dels seus discursos Suárez.

Per a alguns, el centre no existeix, però sí el que Lakoff ha anomenat el 'biconceptuales', persones que en alguns aspectes de la vida són conservadors i en altres progressistes. D'acord amb aquesta definició de l'investigador nord-americà i guru en el seu dia del president Rodríguez Zapatero, el que proposa és guanyar al que ha anomenat electorat biconceptualisme, que és la qualitat que té el votant centrista.

Dins el centrisme pot haver-hi centristes de dretes i centristes d'esquerres. El centre per a alguns suggereix equidistància dels extrems.

Al seu dia, la UCD, que atorgava el monopoli centristes -ho era-, no va fracassar pel desgast lògic de l'exercici propi de governar, sinó per haver equivocat la seva vocació original. En el procés de descomposició de la UCD, cap dels seus membres rellevants de les diferents famílies ideològiques va defensar el projecte i els seus senyals d'identitat. No van tenir la humilitat i el coratge de fer-ho. Aquest va ser el cap del projecte d'Adolfo Suárez.

En el seu discurs de comiat, Suárez manifestava que "No em vaig per cansament. No em vaig perquè hagi patit un revés superior a la meva capacitat d'encaix. No em vaig per por al futur. Me'n vaig perquè ja les paraules semblen no ser suficients i cal demostrar amb fets la que som i el que volem". La seva marxa, segons els cronistes de l'època, es va deure a diferents pressions de dins i fora del seu partit.

En el cas de Ciudadanos, el càstig electoral ha estat semblant al de la UCD, amb el canvi ideològic" escorat a la dreta, dreta abandonant el centre. A això cal afegir-hi, com va passar en el si de la UCD, l'absència de crítica interna d'un partit presidencialista, on la discrepància s'ha confós amb la dissidència... Per aquest motiu molt pocs s'atrevissin a obrir la boca. És la mort del centre un cop més? És una ensopegada, el centre té el seu espai. Si Ciudadanos és capaç de tornar a ell, el partit d'Arrimadas té la possibilitat de ressorgir; persistir en el mateix error, la mort política és el seu últim pas.