dijous, 20 de febrer de 2020

Monges catalanes

Miquel Escudero

Monges, religioses 

De nen em van xocar unes paraules que li vaig escoltar a la meva mare -una dona devota- dirigides al meu germà gran: "per als cristians, la nostra pàtria és el Cel". Afirmació que li era compatible amb saber-se espanyola: "Per Catalunya i l'Espanya gran!", li vaig sentir dir diverses vegades. La veritat és que sempre he sentit rebuig pels clergues i les monges dominats per la passió nacionalista; i, sigui quin sigui l'objecte del seu deliri, els veig com impostors o desequilibrats.


La professora Rosa Mª Alabrús, una investigadora magnífica i minuciosa, ha publicat 'Razones y emociones femeninas' (Càtedra), llibre on analitza la pluralitat d'actituds sobre 'el que havia de ser' la religiositat femenina entre els segles XVI i XVII. S'ha fixat en les monges catalanes del Barroc, estudiant les seves epistolaris i relats de les seves visions o revelacions espirituals. La dona de referència d'aquestes pàgines és la dominica Hipólita de Rocabertí, que va professar als 16 anys i va ser priora amb 19, l'obra reflecteix una mística hereva de Teresa de Jesús, "amb més càrrega intel·lectual i menys senzillesa literària"; més tancada en si mateixa, no va tenir la capacitat de distanciament respecte a les seves visions que va tenir la avilès. El seu nebot Joan Tomàs de Rocabertí va promoure la seva beatificació, un procés que es va estancar abans del XVIII. Amb la Guerra de Successió, els austriacistes van postular que pugés als altars i Pere Serra i Postius, el seu principal glosador, instava pregar per la canonització de Hipólita perquè intercedís Jesús a favor de Barcelona al lloc de 1714; era neboda de Jerónima de Rocabertí (priora del convent barceloní dels Àngels) i cosina d'Estefania.


Va ser habitual que en una mateixa cloenda es concentressin monges emparentades entre si, el que generava grups d'influència. Se citen casos de novícies que amb 2 anys van entrar en un convent, com el d'Angélica Cassador. O les intervencions de la Inquisició catalana contra un misticisme heterodox. S'estudia la violència domèstica i el convent com a espai d'autonomia (amb el cas d'Ángela Serafina Prat). Un altre referent va ser Ana María de San José, nascuda el 1581 i que sent cega va ser abadessa en 1627. Sobresurt la totpoderosa influència dels confessors, bregant entre les efusions sentimentals i una excessiva meditació. La figura de Juliana Morell, amb la seva voluntat de raciocini davant la 'invasió mística', mereixeria una biografia completa. 

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH