Ens tenim por
Aquest dilluns és important no només pel recordatori de l'alliberament -per l'exèrcit vermell- d'Auschwitz, lloc d'aniquilació d'una part de la humanitat que li resultava incòmoda a Hitler; la rellevància -per qui hem acumulat dècades de viure i creure en Mèxic- rau en la tendència imparable dels delictes -des de robatoris a plena llum del dia fins mort tan violenta i gairebé massiva com la practicada pels nazis- als perpetradors dels quals sembla no haver forma d'aturar. La incapacitat de control de la delinqüència és resultat de l'austeritat obsessiva, la veritable incompetència dels designats per a cada funció o l'obsessiva intenció de convertir el nostre Mèxic en un estat autoritari?
Per analistes profunds, aquest tema té a veure amb els acords supranacionals, que imposen alliberar el planeta de poblacions que costen molt i generen poc. Disminuir la densitat demogràfica sembla ser un objectiu existencial global, a això contribueixen, la legalització de l'avortament, la proliferació d'opcions "llibertàries" -bisexualitat, accions diverses per a la possibilitat de transgèneres, "desmitificació" de la maternitat- i tot allò que s'encamini a la disminució primer de nadons i després de, escurçament o si cal tall absolut de la vida humana, per ser persones malaltes o massa pobres.
En aquest context aspiracional al món feliç [1] o alternativament a un futur no molt proper amb galetes verdes, els pobres han d'aprendre que en aquest món capitalista, res absolutament res és gratuït Volen atenció mèdica? Han de pagar quotes de recuperació, aspiren a bona educació per als seus fills? I amb què pensen pagar! Aquests principis en realitat no estan dirigits als pobres, les seves limitacions són tantes que ni tan sols entenen el que significa càncer, diabetis, colesterol, malalties incurables; a qui s'ha de conscienciar és justament a la classe mitjana, perquè procuri donar el millor de la seva etapa productiva i sobretot que no perdin energia discutint o estant en desacord amb la necessitat de demolir les institucions que coneix i respecte de la seva formació al millor fins va ser part. Acabar amb els organismes autònoms a Mèxic -i altres països- és part d'aquest pla d'extermini? Els que aproven aquestes decisions ho fan per convicció? La seva capacitat acadèmica els dóna per entendre les conseqüències? Els fa vergonya o por del que està passant? El compromís demolidor de les institucions -democràtiques i de justícia- és tan imperatiu que els que s'han compromès a realitzar-semblen tenir pressa. Estan urgits de no caure en el possible assenyalament de l'indicatiu flamíger de l'equivocació. Ells assumeixen tenir la raó, si de cas no hi ha més alternativa que admetre l'error, ho justifiquen com una cosa calculada.
Ja la història els va ensenyar que, mesures extremes com la bomba atòmica [2], són eficaços, però deixen molt mala imatge per això resulta millor -encara que a vegades lent- desestructurar sistemes per camins suposadament legals que els permetin administrar la por personal i col·lectiu. Els testimonis d'un cap de setmana d'assalts a la lateral del perifèric sud, es queden callats per covardia? Què motiva el silenci de qui manté amb pinces seva plaça laboral, tot i que s'adona de la corrupció dels seus superiors? Perceben, aquests testimonis silenciats pel temor, que la pretensió és un Mèxic vençut? Potser alguns romanguin en silenci només per esperar el temps de la reconstrucció de sistema legal Serà possible si la demolició es fa legalment i en absolut menyspreu dels principis generals de dret?
En aquest tipus de tasca política enganyosa, es premia el desconeixement [3] s'exclou als talentosos -dient que són corruptes és la moda universal- es promou als que retraten bé, parlen bonic i s'identifiquen amb el poble De veritat la gent guanya amb el discurs dels que no tenen substància? No serien millors dirigents -president, jutges o legisladors- que superin tant als molt intel·ligents i per descomptat als menys suspicaços? A no ser que aquest sistema excloent ens convenci; els savis prefereixen a un líder que ens superi, que senti orgull de coses com el que la Unió Europea inclogui en els seus objectius programàtics, un que va ser fonamental des de la fundació i durant diverses dècades de treball de PRI, em refereixo a la Justícia social. La qual cosa no és primer els pobres i molt menys aniquila als rics.
Això no s'aconsegueix arrencant aplaudiments per dir que les escales s'escombren de dalt cap a baix, ja que el millor dels escombrariaires no pot concloure la seva tasca, si té limitacions per baixar de l'esglaó més alt; no quedant-li altre recurs que mirar la immundícia dels esglaons inferiors, on els de les escombraries delinqueixen a dreta i esquerra enfront de la indolència d'autoritats incapaç de posar-los en ordre. De quina mida va ser la esbroncada d'escombriaires a Coyoacán? Quant ens costa als veïns d'aquesta "alcaldia" els errors i indolència d'un futbolista -i els seus subordinats- desentès de sostenibilitat, productivitat o estabilitat econòmica? A un personatge com Muñoz Ledo, se'l margina per vell -eugenèsia- i llavors què és el que protegeix a un altre personatge d'edat que segueix en el gabinet? Quan li aplicaran a aquest últim l'eugenèsia? Tot això sembla encaminat a què cadascú senti por de l'altre. Reacció massiva provocada per polítics de gran importància molt insignificant experts en atacar, assetjar, desqualificar, difamar i per això mateix acovardir que en les seves òbvies limitacions pretenen passar a la història com superiors. Podran fer-ho després que els 'malandros' -de baix i tota l'escala- recluten nens per armar-los com a guàrdia nacional o estafen sense cap límit usant el dolor dels malalts sense medicaments?
Escriu el teu comentari