Amb les crisis a la boca

Se'ls anomena "millennials": són la generació que semblava destinada a gaudir d'una destinació ple de prosperitat i benestar, nens i nenes que van néixer entre els vuitanta i els noranta i que tenien tot a favor seu. Van néixer en un món en permanent creixement i fins i tot segons alguns sense ideologies: una felicitat perpètua. Sota aquesta suposició van estudiar, es van graduar, van acabar la seva formació i just quan començaven a posicionar-se al mercat laboral els va caure a sobre el sistema financer mundial. Els banquers del món especulant amb el seu futur van fer que els explotés la felicitat, impedint que arribessin a assaborir el promès.

Ho ha explicat una pel·lícula, Flores en la basura, que tots hauríem de veure quan passi el confinament. Mostra una generació que hauria d'estar lluitant pels seus somnis i fent-los realitat, amb una feina i una família nova. I que, però, està vivint en la precarietat, treballant en els bars quan estaven oberts, sense oportunitats per aportar a la societat la magnífica formació superior que van obtenir.

Una amarga realitat arruïnar els seus projectes de vida, i ara que semblava que aixecaven cap, l'explosió d'aquesta nova els deixa sense alè. Estan condemnats? Hauran de viure sempre en la provisionalitat i la incertesa, absents en les xarxes? Carles Manera, president del Consell Econòmic i Social de les Balears suggereix que els parlem no de la generació dels seus pares sinó de la dels seus avis, que és la meva també. Els que vam créixer en una situació de racionament del menjar, tenint d'emigrar per a al final arribar a una democràcia des d'una dictadura perversa, podem donar una lliçó senzilla, apresa a la vida, que es pot comptar perquè els millennials no siguin una generació perduda.

Els avis d'avui coincidim amb ells en què hem invertit un gran esforç en formació, i en haver d'afrontar la precarietat en tots els àmbits de la vida. L'important, llavors i ara, és no ser mai una generació rendida. Cal tenir i emprar tota la força contra un sistema que ha estat la ruïna, no deixar-se dominar ni en l'econòmic ni en el polític. Ser rebels, amb idees i amb una mica d'utopia, necessària per lluitar amb força.

Bordoni ens recorda que quan acaba una crisi, una altra passa a ocupar el seu lloc. O potser es tracta de la mateixa: una immensa crisi que s'autoalimenta i es metamorfosa amb el temps, transformant-se i regenerant-. Com sabem per experiència, viure en un estat de crisi constant no és agradable, però manté els nostres sentits vigilants i en alerta, preparant psicològicament per a una realitat potser inevitable: que les crisis han vingut per quedar-se.

Per sortir de les crisis és essencial la capacitat de l'Estat per exercir el poder, i que la Política pugui canviar les coses, sense que s'escapin del seu control efectiu aquestes forces supraestatals com les finances i els mercats, que saben quedar-se fora de tota norma i actuar segons el seu exclusiu interès. En les crisis és quan més es detecten els dèficits de poder: si no té un control efectiu sobre aquests fluxos, la conseqüència és la incapacitat per actuar. I es posa de manifest el difícil que és triar la manera de procedir perquè es pugui aplicar la teràpia adequada.

Avui s'acusa durament d'incapacitat a les persones que ens dirigeixen, quan el problema és que cal una solució viable que permeti compaginar i compensar poder i política. Perquè la típica separació de poders que tots hem estudiat ha quedat malmesa de tant que l'han contaminat.

On es viu amb més cruesa aquesta situació és en els llocs en què habitem. Bauman va usar una metàfora molt explícita per explicar el que passa a les ciutats actuals: són una espècie de grans galledes d'escombraries, en els quals aquests poders que viuen en els seus espais de fluxos llancen els problemes que creen: migració, contaminació, especulació urbanística, transports i tantes altres qüestions, que obliguen a donar respostes molt complexes. I això obre el camí a l'anti-política, com alerta Balibar: un perillós camí de populismes i nacionalismes de devastadores conseqüències. I per això, en les crisis és fonamental intervenir a temps per corregir errors i recuperar la confiança que els fets dramàtics han pogut deteriorar, aconseguint restablir vincles forts entre l'Estat i la ciutadania.

Per això defenso que una generació tan ben formada com la dels millennials té futur si configurem entre tots un model que pugui canviar costums, treball, propietat i sentits per a un futur compartit, reindustrialitzant el que se'n va anar de les nostres vides. Relocalitzem empreses que la globalització va desplaçar a altres llocs per explotar els que vivien sense drets. Redissenyem nous espais donant sentit a la vida més enllà de només desitjar sempre més. Aprenem a conformar-nos amb un treball amb futur, un mercat laboral estable i una propietat compartida. Sense ficar a la motxilla més del que necessari per caminar en el nostre dia a dia. De diners, només el precís com a mitjà d'intercanvi, per cobrir els costos de manteniment diari de totes les famílies. Així sorgirà l'ajuda, la companyonia o la participació, i hi haurà menys enfrontaments per coses que canvien de valor quan ja no són d'utilitat.

No consentim que la generació de millennials es rendeixi. Donem-los l'oportunitat d'habitatge, de treball o de tenir família i fills, perquè puguin com ho van fer els seus avis. No va ser senzill superar dictadura i monopoli capitalista, amb una concentració de poders que impedia cridar llibertat i drets. És una cosa que no hem d'oblidar, sinó recordar cada dia, perquè el crit de llibertat i rebel·lia els donarà el dret que enfortirà les seves vides. No és un somni. Sóc de la generació que mai va donar una partida per perduda.