Un 17 d'agost a les Rambles

D'aquells records de la infantesa que guardo com un tresor a la memòria tinc tancat amb pany i clau el de la primera vegada que vaig trepitjar la Rambla. Perquè mirar les Rambles amb els ulls d'una nena era com passejar per una fira plena de soroll, llum i color sense poder abastar amb la mirada tot allò que cridava l'atenció. Guardo també aquells passejos romàntics que, tot just començada la joventut, donaves amb el teu q endinsant en el Mercat de la Boqueria i aquells altres en què ja, amb la família acabada de crear, gaudies algun diumenge ensenyant als teus nens els llocs de flors, els periquitos i els mims interpretant immòbils alguna figura històrica.

Rambles i alegria sempre anaven unides.

Fins aquell fatídic 17 d'agost que va gravar a foc per sempre en la nostra memòria aquell nen, aquella joveneta enamorada i aquella dona que passejava amb els seus fills perquè tots i cada un dels que hi eren aquell dia, eres tu. Ens van robar l'alegria.

I les Rambles es van endinsar en un malson de silenci i tristesa alhora que despertem amb una sonora bufetada a la cruel realitat del fanatisme d'aquells que són capaços de provocar tant dolor per seguir les directrius dels que controlen les seves ments.

I aprens amb sang i llàgrimes que en una societat els seus ciutadans han de saber qüestionar, tenir criteri propi i discernir lliurement. Que hauríem de tenir recursos suficients perquè ningú es deixés manipular perquè no existeix cap idea que justifiqui un assassinat. Dies, setmanes, mesos de dolor, pena, tristesa i indignació. Com va dir l'escriptor Julio Cortázar "les paraules mai arriben quan el que cal dir desborda l'ànima" perquè també sentim emoció i agraïment per aquest sentir de tots aquells catalans solidaris, com també la resta d'espanyols que van venir a donar-nos suport i de musulmans i ciutadans anònims d'altres països i el nostre Rei en aquella manifestació que va ser un dels moments en què vam saber demostrar al món que Espanya és un país digne, valent i demòcrata enfront de la barbàrie i que el terrorisme mai ens robarà la nostra llibertat.

No, no podem deixar de recordar i d'honrar la memòria dels innocents que van haver de deixar aquell dia les seves vides a les nostres precioses Rambles, o en altres punts de la ciutat, o al Passeig de Cambrils, ni de reconèixer la grandesa de les nostres forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, dels nostres Mossos d'Esquadra i policies locals, de bombers, forenses, personal d'emergències, metges, infermers i personal sanitari, taxistes i altres col·lectius

i tants ciutadans anònims que van demostrar en uns moments de terror seva grandesa personal oblidant-se de si mateixos per atendre les persones que ho necessitaven. No deixarem de recordar-ho perquè cal que aquell dia tràgic romangui sempre indeleble no només en les nostres memòries sinó també en les de les futures generacions. L'hi devem a les víctimes, a les quals estan ja les que ens van arrabassar.

Tres anys després, la Rambla es van recuperant d'aquesta tragèdia. I aquest és el triomf de la llibertat enfront de l'odi i la desraó de la terror.

I encara que després de la cantonada hi ha aguaitant un nou repte, la pandèmia i la crisi, no hi ha dubte que la seva gent amb coratge i aquest afany de superació s'enfrontarà, a aquest altre envit de la vida.

Avui passeges per les nostres Rambles i perceps que guarden dins de la seva ànima aquests ulls tristos d'un 17 d'agost ple de dolor però també palpes la força que dóna el somriure del dia a dia de persones lluitadores i valentes plenes d'esperança i determinació.