Un incendi a bord

L'editorial Flâneur acaba de treure al carrer una versió en català ( "Avís d'incendi") del sociòleg franco-brasiler Michael Löwy, anteriorment publicat en castellà. Es tracta d'una acurada traducció, ricament anotada, que ens permet endinsar-nos en el pensament del filòsof marxista Walter Benjamin i, concretament, en les seves "Tesis sobre el concepte d'història", un text difícil i controvertit, escrit el 1940, poc abans de que, perseguit per la Gestapo, se suïcidés a la localitat fronterera de Portbou. És aquest un bon moment per retrobar-se amb Benjamin. La pandèmia que sacseja el món constitueix el preludi d'un període carregat d'amenaces i incerteses: sobre la marxa de l'economia, sobre l'esdevenir de les nostres societats i de les democràcies polítiques, sobre els equilibris geoestratègics o de la capacitat de la nostra civilització per a evitar una catàstrofe mediambiental de dimensions planetàries. Queda molt enrere l'optimisme dels anys de la "gobalització feliç", en què el capitalisme neoliberal, proclamant-se vencedor sobre les utopies revolucionàries del segle XX, decretava la fi irremissible de la història. L'estrèpit de les torres bessones esfondrant-se al cor de Manhattan va esquerdar aquell somni. La fallida de Lehman Brothers el va esmicolar definitivament. Amb les ferides obertes de les profundes desigualtats socials que esquincen les nacions, la pandèmia ens aboca ara cap al desconegut ... mentre ens envaeix el sentiment de que s'acosten temps d'ira.

Decididament, és un bon moment per redescobrir a Walter Benjamin, un pensador revolucionari que tenia el propòsit d'"organitzar el pessimisme". Però, no com a font de paràlisi o desesperació, sinó com a incentiu per a l'acció transformadora davant dels que criden a confiar en el progrés, aquells que afirmen que l'avanç imparable de la ciència i la tecnologia acabarà per imposar la racionalitat al món i aportar les solucions que requereix la humanitat. Els fets més recents, les crisis i conflictes dels nostres dies, militen poderosament contra aquesta il·lusió. No obstant això, en absència d'una utopia vigorosa i arrelada entre les classes oprimides, aquesta idea torna una i altra vegada, arrelant molt en particular a les esquerres. Molt més del que elles mateixes són conscients o estan disposades a reconèixer.

Daniel Bensaïd es referia a Benjamin com "el sentinella messiànic". I és que Benjamin, de manera original i intempestiva, introdueix una potent càrrega teològica en el materialisme històric. No només a través d'evocadores al·legories inspirades en la tradició hebrea, sinó mitjançant tota una concepció de l'emancipació, de la memòria històrica i del temps pròpia del judaisme. Benjamin pretenia sacsejar el conformisme progressista, el positivisme i la convicció que s'havien apoderat del moviment obrer, portant-li a creure que el triomf del socialisme resultava històricament ineluctable - ja fos per l'acumulació de reformes i conquestes, en el cas de la socialdemocràcia, o per una insurrecció victoriosa del proletariat, objectivament inscrita en el propi desenvolupament del capitalisme, en el cas del comunisme.

Els èxits assolits per la socialdemocràcia en les últimes dècades de segle XIX i les albors del S.XX van tenir com a revers de la moneda el desenvolupament d'un marxisme allunyat de tota pulsió revolucionària: semblava raonable pensar que "la vella i provada tàctica" permetria seguir avançant. I que la contradicció entre les forces productives impetuosament desenvolupades pel capitalisme i la seva organització social portaria a un col·lapse sistèmic ... que es resoldria a favor de la classe treballadora. La civilització humana seguiria així un curs lineal i lògic: de la mateixa manera que el capitalisme va sorgir de les entranyes del feudalisme, el socialisme naixeria del règim de la propietat privada com la seva superació dialèctica i com la conclusió ineluctable del progrés històric. Benjamin es rebel·la contra aquest determinisme i contra aquesta concepció del progrés, als seus ulls determinants en el desarmament cultural de les esquerres que va propiciar la derrota sense combat de la classe obrera alemanya davant Hitler. Per Benjamin, per contra, la història humana és una llarga successió de derrotes dels oprimits, aixafats per "els carros victoriosos" de les classes dominants. No estaria lluny, en aquest sentit, d'altres autors, com Silvia Federicci, que descriu l'adveniment del capitalisme com el triomf de la contrarevolució sobre les aspiracions de les masses plebees.

"Hi ha un quadre de Klee - escriu Benjamin en les seves Tesis - que es titula 'Angelus Novus'. Representa un àngel que sembla estar allunyant-se d'una cosa sobre la qual fixa la seva mirada. Té els ulls desorbitats, la boca oberta, les ales desplegades. Aquest és l'aspecte que forçosament ha de tenir l'Àngel de la Història. La seva cara està tornada cap al passat. Allà on a nosaltres ens sembla una cadena d'esdeveniments, ell no veu sinó una sola i única catàstrofe que no deixa d'amuntegar ruïnes sobre ruïnes, llançant-les als seus peus. Voldria retardar el seu vol, despertar els morts i recompondre el que ha estat destrossat. Però des del paradís bufa una tempesta que ha quedat atrapada en les seves ales, amb tal força que no pot replegar. Aquesta tempesta l'empeny irresistiblement cap al futur, al qual dóna l'esquena, mentre davant la seva atònita mirada les ruïnes s'acumulen fins arribar al cel. Aquesta tempesta és el que anomenem progrés ".

Només l'aixecament dels oprimits, des Espartaco a les revolucions modernes, passant per les guerres camperoles, interromp per moments aquest tràgic esdevenir històric. Cal no oblidar en cap moment la lluita de classes. Cada monument civilitzatori és al seu torn un monument a la barbàrie. Cada conquesta cultural s'aixeca sobre el treball i el sacrifici d'una multitud d'oblidats. La revolució socialista és un deure de redempció cap als vençuts de tots els precedents combats per l'emancipació. El materialisme segons Benjamin necessita recuperar de la tradició jueva el deure de memòria: el passat reviu en els nous combats, els inflama i els projecta cap endavant. El temps és dialèctic. La mateixa tradició hebrea que, a cada pas, a través de cada celebració, inscriu el passat en la vivència de l'actual generació, prohibeix tractar d'endevinar el futur. I és que el futur està sempre en disputa. No està escrit per endavant, ni es desprèn automàticament de les condicions del desenvolupament històric, per molt que aquestes estableixin un marc general de possibles alternatives. Depèn de múltiples variables, en primer lloc de la lluita social i política. Trotski deia que el pronòstic marxista sempre és alternatiu: "o bé ... o bé". Benjamin, amb el seu peculiar enfocament, ens diria que "el Messies - l'aixecament de l'proletariat - pot entrar en qualsevol moment per la porta estreta de Jerusalem", que la hipòtesi revolucionària habita tots els instants. I que pot trobar inopinadament la seva oportunitat, obrir-se pas a través d'una esquerda en l'ordre establert.

El pessimisme de Benjamin és, doncs, tot el contrari de l'fatalisme. És una revolta contra el determinisme i contra aquest culte al progrés que desarma els oprimits. El desenvolupament de les forces productives, els avenços prodigiosos de la ciència i la tecnologia, no garanteixen per si mateixos la salvació de la humanitat. Sota el règim capitalista, tot aquest potencial pot convertir-se en una colossal força destructiva. La història del segle XX, sota el segell indeleble d'Auschwitz i Hiroshima, així ho demostra. Una força destructiva també de la naturalesa, que la concepció "progressista" de la història, recorda de manera pertinent i premonitori Benjamin, és vista com una cosa inerta, mal·leable a voluntat i disponible per a una explotació sense límits.

Benjamin retreu a l'esquerra del seu temps no haver entès el significat de l'nazisme. Una interrupció passatgera de la marxa de la civilització, una anomalia, a ulls de la socialdemocràcia. Un contrasentit insostenible a Alemanya, la nació més culta i industrialitzada d'Europa - "després d'Hitler, Thälmann" -, per al KPD. No, el nazisme no significava cap manera un retorn a l'passat. Era, per contra, un genuí producte de la modernitat: la realització de la barbàrie a través dels mètodes d'organització i producció industrial més avançats; la manera extrem en què el capitalisme més desenvolupat resolia les violentes contradiccions acumulades en les seves entranyes.

El discurs de Benjamin era, efectivament, un "avís d'incendi", una crida a la recuperació de la utopia que animava els primers socialistes, aquells que al juny de 1830 disparaven a l'uníson contra els rellotges de París com volent aturar el temps dels poderosos i iniciar una nova era; aquells que, com el segle XIX sencer, vibraven amb la veu de bronze de l'llibertari Auguste Blanqui - el líder carismàtic i experimentat que, deia Marx, hagués necessitat la Comuna de París. Insuflar esperit revolucionari en un materialisme històric rutinari i rovellat, incapaç d'il·luminar el camí de l'emancipació, vet aquí el desig de Benjamin. La catàstrofe havia començat quan va redactar els seus Tesi: la derrota de la República espanyola i el pacte germano-soviètic havien donat pas ja a la guerra. El seu "Angelus Novus" encara havia de contemplar horrors inaudits. No obstant això, tot i la llunyania en el temps i els esdeveniments succeïts des de 1940, les advertències del filòsof ressonen avui amb inusitada actualitat.

En la seva època, el feixisme i la guerra van sorgir com l'expressió bàrbara del "progrés" enfront dels intents fallits de la classe treballadora d'interrompre la seva marxa imparable. Avui, la postmodernitat, que va prometre tancar per sempre "les portes de Jerusalem", amenaça la humanitat amb noves catàstrofes. La crisi de l'ordre global desencadena noves tensions entre les grans potències. Les democràcies liberals es veuen sacsejades per l'ascens de moviments nacionalistes i populistes, alimentats per el neguit de les classes mitjanes. El canvi climàtic és ja una realitat en marxa. Arriben temps de disjuntives. El pronòstic del seu desenllaç és, un cop més, alternatiu. L'esquerra té l'obligació de ser pragmàtica i realista: s'anuncia un vast combat per a preservar drets socials i llibertats durament conquerits, per defensar la democràcia i el seu desenvolupament cooperatiu i federal a tots els nivells: a Espanya, a Europa i més enllà. Però la pròpia eficàcia de tal esforç dependrà de la capacitat d'aquesta esquerra per contemplar la història des del punt de vista dels vençuts. La seva hora vindrà. Mentrestant, el "sentinella messiànic" adverteix a la nostra generació que s'ha declarat un incendi a bord i urgeix organitzar el pessimisme.