Sense transparència no pot subsistir la monarquia

Sense transparència no pot subsistir la monarquia. Així ho han entès les Cases Reals europees, i s'han anat adaptant a la rendició de comptes amb tota mena de detalls. Per exemple, la Reina Isabel II des de la reforma que el Parlament britànic va aprovar el 2011, detalla totes les despeses realitzades: fins al que es gasta en whisky al Palau de Buckingham. Igualment, la Casa Reial noruega, que lliura la seva comptabilitat auditada a el Registre Mercantil, a el Tribunal de Comptes i al Parlament amb la màxima concreció. I la Família Reial sueca se sotmet a les mateixes normes impositives i de control que la resta de la ciutadania.

Un sistema democràtic no es concep si no està obert a la ciutadania i som iguals davant la llei. Com més tardem a Espanya a adaptar la Casa Reial a les normes de transparència, ètica i integritat dels càrrecs públics, més costós serà assumir que aquest sistema és el més beneficiós per al país. Perquè ja no es suporta l'opacitat, i especialment la dels que per la seva condició i càrrec han de donar exemple. Abans que la ciutadania cansada es planti i digui prou! seria imprescindible que les normes de transparència es fessin iguals per a tothom.

Uns exemples ens poden aclarir l'absurd de l'opacitat de la Monarquia espanyola. Un ciutadà va preguntar el que havia costat la impressió de la moneda amb la imatge de Felip VI, i la Casa de la Moneda li va respondre que "no podia respondre perquè podia infringir un perjudici als interessos econòmics i comercials". Un altre ciutadà, va preguntar a quant ascendia la despesa anual en seguretat dels reis Felip VI i Letizia, i se li va negar la informació perquè podria posar en risc a les persones protegides. A un altre que va preguntar per la despesa a la Zarzuela en aigua, llum i calefacció, li van dir que ho preguntés a la Presidència de Govern. I quan uns universitaris van demanar per a un treball de classe que el Ministeri de Defensa els digués el que havien destinat per al manteniment de la Casa Reial entre 2010 i 2015, els van respondre que no podien dir-ho per raons de seguretat. I podríem seguir citant preguntes sense resposta, que han recorregut a el Consell de la Transparència i Bon Govern o que han acabat en un procediment contenciós, en detriment de el Dret a Saber d'una ciutadania que no suporta l'opacitat.

És un tema en el qual depenem de el compromís de la institució, que vulgui ser més o menys democràtica, perquè cal assenyalar que el Conveni europeu d'accés als documents públics de el Consell d'Europa, que va inspirar la nostra Llei de Transparència, dóna llibertat als Estats perquè puguin excloure de el dret d'accés les comunicacions entre el Govern i les Cases Reals o Presidències de les Repúbliques. És a dir, les Cases Reals no estan incloses entre les obligades pel Conveni; sí que ho estan els governs, però poden excloure els documents dirigits o rebuts de la Casa Reial o la presidència de la República. Llavors, el compromís amb la rendició de comptes i l'ètica pública és el millor termòmetre per saber si val la pena donar suport o no a una institució com la Monarquia, i fins ara no ho ha demostrat.

A Espanya la Monarquia té dos problemes. Un, que denuncien els historiadors, és que tant a Joan Carles I com a Felip VI els resulta un tabú parlar de la Dictadura i condemnar-la, i menys encara defensar les víctimes del Franquisme. I, finalment, la vida social i les relacions que tenen, que inclouen regals que arriben a centenars a La Zarzuela i moltes altres qüestions en què perden la independència. Cal posar-se seriosos perquè qüestions que semblen poc importants no ho són, i passen factura.

L'article 2.f) de la Llei espanyola de Transparència va incloure a la Casa Reial -per iniciativa pròpia- en el seu àmbit d'aplicació, el que va ser conseqüència de la crítica social que van suscitar els episodis de la cacera a Botswana i el Cas Urdangarín. Però la submissió de la Casa Reial no és ple, sinó que es limita a les activitats "subjectes a dret administratiu", i no a les que deriven de la seva funció constitucional o estatutària, que regeixen pel que disposen altres disposicions reguladores. Com a conseqüència d'aquesta redacció de la Llei de Transparència cal analitzar el dret propi de cadascuna de les institucions per esbrinar quan actuen aplicant normes administratives, i les resolucions que dictin no es poden recórrer davant el Consell de Transparència, perquè es considera que una autoritat administrativa no pot controlar a institucions que no ho són, quedant el seu control exclusivament a la Justícia. Per això tot s'ha judicialitzat, i només els actes de gestió pressupostària de les quantitats assignades a la Casa Reial estan sotmesos a la Llei de Transparència, excloent fins i tot l'ús que pugui fer cada membre de la Casa Reial de la seva assignació o el seu patrimoni.

En la Llei de Transparència sí es preveu la publicitat dels ingressos i el patrimoni dels alts càrrecs i representants locals en el seu article 8.1.f) i 8.1.h). I la Llei 3/2015, de 30 de març reguladora de l'exercici de l'alt càrrec de l'Administració General de l'Estat en el seu article 17 preveu l'obligació dels alts càrrecs de presentar la seva declaració de béns i drets en el Registre de Béns i Drets Patrimonials . Llavors, si les normes parlamentàries exigeixen als representants polítics en l'àmbit estatal i autonòmic la presentació de declaracions d'ingressos i patrimoni, sembla lògic que aquesta mateixa obligació s'estengui a la Direcció de l'Estat i en general a tota l'Administració Pública. Tots iguals davant la Llei. D'aquesta manera, els membres de la Casa Reial, mitjançant una reforma de la seva pròpia normativa reguladora o mitjançant una modificació de la Llei de Transparència, solucionarien d'una vegada per totes les seves obligacions i serien iguals davant la llei . I si de veritat volen donar exemple, sotmetre als articles 25 i següents de la Llei de Transparència i les regles de l'Estatut de l 'alt càrrec, pensades en clau de gestors d'administració pública i sotmeses a un règim disciplinari.

Desitgem un sistema polític exemplar, ja sigui monarquia o república segons els ciutadans decideixin democràticament. Però a la monarquia se li exigeix un plus, perquè queda fora de el sistema electoral i funciona amb unes regles especials que han de ser exemplificadores. Si els seus protagonistes no són exemplars, seran ells els que arruïnin la monarquia sense necessitat que ningú l'atac. La monarquia, o és transparent, ètica i ret comptes, o li queda poca corda.