¿Els particulars han de resoldre el problema de l'habitatge?

Un dels principals problemes de la nostra societat és l'accés a l'habitatge. Els lloguers i els preus dels pisos han augmentat molt per sobre dels salaris, i el percentatge d'ingressos que les famílies han de destinar al pagament de l'habitatge està superant, cada vegada més, el 30% dels ingressos nets, percentatge que es considera el màxim recomanable.

Aquest increment de preus està expulsant moltes persones fora de les grans ciutats a la recerca de preus més assequibles. No obstant això, en una mena de tempesta perfecta, les grans ciutats estan restringint l'accés en vehicle privat. En tots dos casos, les administracions públiques no disposen de polítiques d'habitatge ni de mitjans de transport públic adequats i sembla que no disposen d'una visió global del problema.

En relació a l'habitatge, les administracions públiques desprotegeixen al propietari (miren cap a un altre costat en el tema de l'ocupació de pisos), augmenten els impostos (pujada de l'IBI), augmenten les càrregues (a Barcelona s'ha de destinar el 30% de sòl a HPO en les noves promocions) i restringeixen els drets del propietari (limitació del preu dels lloguers a Catalunya). Aquestes mesures fan més costós l'accés a la propietat, per tant, encareixen el preu de l'habitatge i comporten l'increment dels lloguers per obtenir rendibilitat.

Aparentment, el pla de les administracions públiques és que els propietaris particulars facin front al problema de l'habitatge. En aquest sentit, el problema de l'ocupació d'habitatges té difícil explicació jurídica i només es pot intentar entendre des de la perspectiva que les administracions han fet desistiment de les seves funcions i estan utilitzat als particulars per evitar la conflictivitat social derivada de la manca de habitatges socials.

No obstant això, la millor estratègia per per facilitar l'accés a l'habitatge no és perseguir els propietaris particulars, sinó tenir un parc d'habitatge públic adequat. En matèria d'habitatge públic estem a la cua d'Europa. Segons l'observatori de l'Habitatge i el Sòl del Ministeri de Transports i Agenda Urbana, a Espanya el nombre d'habitatges titularitat de les comunitats per cada 100 habitants és de 0,5. A Catalunya es redueix al 0,2. En canvi, la mitjana de la Unió Europea és de 4 habitatges i hi ha estats que estan molt per sobre de la mitjana: 12 habitatges als Països Baixos o 7,5 a França i al Regne Unit.

Aquest dèficit d'habitatge públic ha de solucionar-l'administració, no els particulars. I la solució no pot consistir en incrementar les càrregues en les noves promocions o en gravar els propietaris, sinó a utilitzar els pressupostos de les diferents administracions per construir HPO i, posteriorment, fer un bon ús d'aquests habitatges.

Perseguir els propietaris només pot conduir a dificultar més l'accés a l'habitatge o, en el pitjor dels casos, a enfonsar el mercat immobiliari. No obstant això, prefereixo no imaginar les conseqüències catastròfiques d'aquesta segona possibilitat.