Gausú i el record de Nadal

Es diu Gausú. És negre, analfabet i ha de tenir com 32 anys, encara que en alguns països d'Àfrica la data de naixement és una dada només aproximatiu. Quan va sortir del seu poble va deixar a la seva dona amb els dos fills petits de tots dos a la seva cura. Se'n va anar poc més que amb el lloc. Destinació: Europa. Va començar el seu periple a Kayes, una ciutat de nord de Mali, on treballava durament en la recerca d'or, el poc que va deixar el kankan Musa, el poderós monarca que va viatjar a l'edat mitjana des d'aquells pagaments a la Meca amb una caravana de milers de camells carregats del preciós metall.

Gausú va travessar Mauritània i va recalar finalment, després de tota mena de peripècies, en Noadibú, al cap Blanc, al costat de la frontera del Sàhara Occidental. Allà va buscar la forma d'anar en piragua fins a les Canàries i, després de trobar al traficant adequat i pagar tots els diners que tenia, va ser reclòs en un magatzem inhòspit amb el mateix nombre de emigrants il·legals a l'espera que arribés el moment.

Al cap de més d'un mes va poder embarcar-per fi en una closca de nou amb diverses desenes més d'aspirants al paradís europeu i una nit de lluna nova va començar la travessa. Gairebé no tenien espai ni per moure. Al tercer o quart dia, es va espatllar el GPS i van quedar a la deriva. Al següent es van acabar les provisions i un més tard, l'aigua. Estaven condemnats a morir a alta mar sumits en la desesperació.

Però les seves oracions van arribar a Al-lah i el Totpoderós va guiar l'embarcació fins a un port de la illa de Gran Canària, que van arribar després de 72 hores morts de fam i set. Van haver de ser rescatats de la piragua a braços dels voluntaris de la Creu Roja perquè eren incapaços de mantenir-se dempeus i ingressats en un antic alberg on van quedar confinats diversos mesos per mor de la pandèmia.

Gausú va aconseguir connectar amb oncle seu que viu a Barcelona, que li va prometre anar a buscar-se quan la situació ho permetés. I va complir, només que no va poder portar-lo a l'avió perquè a Gausú no li van permetre accedir al seu interior. El seu oncle va haver de tornar amb les mans buides. Però Espanya és un país contradictori i el viatge que li havien prohibit, no només hi van permetre setmanes més tard, sinó que a més li van donar un bitllet gratuït perquè pogués fer-ho.

El cas és que a la seva arribada a Barcelona l'esperava alguna sorpresa. No podia allotjar a la casa del seu oncle perquè la dona d'aquest, espanyola, es negava a acollir-lo. Tampoc van voler donar-li sostre els fills del matrimoni, que eren els seus cosins carnals. L'oncle va haver de recórrer a un amic, que no va posar inconvenient a compartir amb ell el seu propi habitatge fins que pogués desplaçar-se a París, objectiu final del seu viatge.

Estem cansats de veure un i altre dia per televisió reportatges sobre l'arribada d'immigrants i la veritat és ens donen molta pena i pensem que mereixerien rebre tota l'ajuda que necessiten. Després, quan ens demanen donatius en forma d'aliments o diners, solem fer alguna aportació el valor sol ser molt inferior al de qualsevol dels nostres capricis, però que serveix per calmar la nostra consciència. Ara bé, si ens demanen que allotgem a un qualsevol d'aquests homes o dones, pensem que fins aquí podíem arribar, que per això hi ha la Creu Roja i les administracions públiques. La nostra casa és sagrada!

Vaig estar amb Gausú i vaig advertir en els seus ulls la nostàlgia que niava pel record de la dona i els fills que havia deixat a Mali i pels quals havia arriscat la seva vida i també, amb tota seguretat, la tristesa que li va embargar quan va comprovar com la seva pròpia família espanyola li havia rebutjat. I vaig recordar el que expliquen que havia passat a Betlem una nit de fa aproximadament 2020 anys a un matrimoni amb el seu fill acabat de néixer. Nihil novum sub sole.