Tornar a la carretera

Ningú podrà dir que el PSC no està donant-ho tot de cara als comicis del 14-F. El pas enrere de Miquel Iceta, cedint la candidatura a la presidència de la Generalitat a Salvador Illa, constitueix una inequívoca declaració d'intencions: no es tracta de buscar una honorable segona posició, sinó de lluitar amb tot el que es té per guanyar les eleccions . La candidatura socialista té cert aire de "rassemblement", que dirien a França: una proposta àmplia, de centreesquerra, que pretén acollir al costat de l'electorat popular i de classes mitjanes més tradicional del PSC, al catalanisme moderat i a sectors desencantats amb l'aventura secessionista, al temps que intenta recuperar tota una franja de votants, seduïts pel discurs bel·ligerant de Ciutadans en el moment més àlgid del "Procés". En definitiva, no només la proposta programàtica d'un canvi de rumb per a Catalunya després d'una dècada ruïnosa, sinó d'un lideratge capaç de suscitar les adhesions necessàries per pilotar aquesta nova singladura. Nova alineació. Hi ha partit.

Aquesta dada, central des del punt de vista de la política catalana i les seves implicacions en el propi govern d'Espanya, podria relegar a un segon pla una altra novetat en les llistes socialistes, coneguda fa tot just un parell de dies, la importància convé retenir. Em refereixo a la incorporació, en quarta posició per Barcelona, de l'escriptora Gemma Lienas, que va ser vicepresidenta de la candidatura de la confluència d'esquerres "Catalunya Sí que és Pot" durant la XI legislatura de Parlament. No cal dir que es tracta d'un gran encert per part de PSC. Una cosa bona està garantit després del 14-F: el retorn d'una personalitat la vàlua intel·lectual i el compromís ètic redundaran sens dubte a la millora d'una vida parlamentària i institucional que no han fet més que degradar sota els embats del populisme. Fa gairebé tres anys, al febrer de 2018, rememorant els avatars d'aquella infausta legislatura, escrivia sobre el paper exercit per la nostra companya: "Hem de Gemma Lienas memorables intervencions - intervencions que, malauradament, no han tingut el ressò i la projecció mediàtica que mereixien, enmig de l'vacu estrèpit de la política catalana del nostre temps. Valdria la pena recuperar les seves interpel·lacions sobre els abusos sexuals comesos contra menors o la situació dels nens acollits en els centres de protecció de la infància, dependents de la Generalitat. (...) Aquestes intervencions constitueixen peces exemplars del que hauria de ser un autèntic parlamentarisme d'esquerres. El talent de l'escriptora acudia a l'anomenat de l'activista política. La sensibilitat es combinava amb el rigor. Les xifres, les dades, abandonaven la seva condició de fredes estadístiques per a convertir-se en històries humanes. Tot d'una, aquells que no tenien veu prenien la paraula a l'hemicicle. La narradora, l'ofici és trenar paraules, les embastava apassionadament en defensa d'una causa. I ho feia amb tal empatia cap a les víctimes d'injustícies i violències, amb tal força de convicció, que era capaç de concitar el suport unànime dels partits més enfrontats ".

Mirant enrere, no canviaria ni una coma d'aquella apreciació. Aquest és el talent que ha sabut captar el PSC. Chapeau als més llestos de la classe. I unes orelles de ruc per als que ni s'han molestat a retenir-lo.

Però la figura de Gemma Lienas només s'entén a través del seu vital compromís feminista. La seva extensa obra en dóna fe, des dels llibres de Carlota fins a la seva recent "Drets fràgils", passant per les seves novel·les i contes. La ploma de Lienas escriu sempre amb tinta violeta. No és estrany que l'anunci de la seva candidatura hagi suscitat l'alegria de moltes dones feministes ... al temps que feia cruixir les dents entre alguns capdavanters de la postmodernitat. I és que Gemma Lienas forma part de la tradició del feminisme radical, hereu de la lluita secular de les dones per la igualtat i fonamentat sobre un pensament crític i materialista. És el feminisme que aixeca la seva veu contra tots els crims i totes les formes d'opressió, discriminació i violència que pateixen les dones a mans dels homes. És el feminisme que es declara ferm partidari de l'abolició de la prostitució, veritable esclavitud de segle XXI a la qual es veuen abocades milions de dones i nenes pobres arreu del món. És la veu que denuncia la pornografia com una apologia i erotització de la dominació masculina i la degradació de les dones. És la denúncia dels "ventres de lloguer", de l'explotació i la mercantilització despietades dels cossos femenins. I és el feminisme que declara sense ambigüitat que les dones són oprimides com a femelles biològiques de l'espècie humana pels homes que aspiren a exercir un control absolut sobre elles, i que ho fan a través de construccions culturals, d'un gènere que atribueix a cada sexe unes característiques i unes pautes de comportament destinades a perpetuar aquesta jerarquia social.

Aquest feminisme res a contra corrent de la ideologia desclassada que, durant el període d'incontestable hegemonia del pensament neoliberal, ha impregnat a bona part de l'esquerra. És un feminisme que xoca frontalment amb aquest relativisme cultural que perd de vista els valors universals de l'emancipació - i que arriba a confondre certes imposicions patriarcals, com el vel, amb "identitats" definitòries de col·lectius de dones. És, per descomptat, un feminisme que es rebel·la contra el blanqueig de la prostitució, presentada com un "treball sexual". I és un pensament oposat al transactivisme tan en voga en aquests moments. Gemma Lienas va intervenir fa unes setmanes a la comissió parlamentària encarregada de redactar la ponència sobre la modificació de la Llei catalana sobre l'eradicació de les violències masclistes. Allà va reclamar - sense èxit - que s'ampliés el focus sobre totes aquestes manifestacions de la brutalitat patriarcal. I allà va advertir el risc que suposa per als drets adquirits per les dones, però també per a la salut i el desenvolupament integral de nens, nenes i adolescents - i fins i tot per al suport que requereixen les persones transsexuals -, legislar sobre la base de conceptes mancats de qualsevol fonament científic, com "el sexe sentit" o la "autodeterminació de gènere". D'acord amb alguns insults abocats en xarxes socials contra ella, sembla que alguna gent no se l'ha perdonat. L'atribució de sentiments d'odi als que dissenteixen de les teories queer s'ha convertit ja en un clàssic. No obstant això, l'única fòbia detectable en aquesta apassionada de la ciència i el coneixement és la seva visceral animadversió cap a totes les formes de superstició i obscurantisme. En això sí que és intractable.

Tothom hauria de prendre nota d'això. Perquè la lluita feminista s'intensificarà i guanyarà centralitat en els propers temps. I serà un combat especialment dur en les files de l'esquerra. De tota l'esquerra, també dins de la socialdemocràcia. Qui embarcament a Gemma Lienas en un projecte polític ha de saber que puja a bord una dona lliure, de fermes conviccions i d'una sola peça. Qualitats i principis formen en ella un pack indivisible. Afectuosament, alguns amics ens referíem a ella com "la Lienas". I no perquè la prenguéssim per una diva, sinó com a reconeixement d'una vàlua que ella mateixa ignora. Ara, moguda pels seus ideals, abandona el refugi de la creació literària per retrobar-se amb l'aspror de l'combat polític. Això que guanyem totes i tots. "La Lienas", de tornada a la carretera.