divendres, 26 de febrer de 2021

Salvador Franco

Óscar Hernández Bernalette
Diplomàtic

Durant les nostres vides són milers els éssers humans que se'ns creuen en el camí. Estudis revelen que només amb poques persones realment intercanviem intensament al llarg del temps, sí creuem paraules, moltes mirades, desenvolupem relacions efímeres, però pocs d'aquestes trobades són permanents. Igual passa amb les centenes de paraules del nostre idioma i les quals només usem una fracció del lèxic que disposem. És igual entre els éssers humans, amb els nostres entorns més propers ens vinculem, amb els més propers, els companys de treball, els amics de l'escola, la família, amb un que un altre veí. Allà estan, passa una vida i poques vegades tenim l'oportunitat de conèixer-los a fons, fotografiar el seu interior, escoltar els seus silencis, percebre les seves angoixes, entendre els seus missatges, percebre els anomenats de sotsobre que moltes vegades ens fan. Nosaltres gairebé sempre trobem als altres de banda, en aquests temps cada vegada menys de front. Poques vegades ens descobrim de veritat, parlem entre molts sense escoltar-nos. Són només les energies bones d'alguns éssers què només a vegades ens arriben, diuen que quan algú ens toca a ànima és perquè fem sintonia, que ens obrim només a uns pocs i a molts menys. És, entenc, com una crida de l'interior, del nostre ésser íntim, que en la seva capacitat de ser selectiu decideix amb qui vols fer el pont, quin de tants missatges vols acceptar, quins són els que tenen sentit, amb quals et vols identificar i a qui els creiem.


Screenshot 14



Així és la relació entre els humans, tenim diferents maneres de relacionar-nos. No importa l'origen, condició social, llengua, raça o lloc de la trobada. Hi ha ànimes que donen la capacitat de continuïtat, dels quals aprens, els que et permeten veure més enllà dels teus horitzons. Al llarg dels anys i després de conviure en tants llocs sempre he tingut aquesta sensació.


En poques paraules, aquells que et fan pensar, els que toquen la tecla del teu interior i et converteixen en dubte, en existència, en recerca, aquestes són les persones que et deixen una empremta a diferència de les que et deixen una cicatriu.


Salvador Franco, originari d'aquestes terres, de Cumaracapay, pemón, un habitant de la Gran Sabana, a sud-oest de l'estat Bolívar aquí a Veneçuela, va ser un dels seus personatges que m'ho límit en la vida i em va permetre fer això, reflexionar. Totalment oposats, d'origen, edat, d'espais i del temps. Només n'hi va haver prou 7 dies junts perquè em permetés aprendre, cavil·lar, valoritzar la natura, el seu espai, el seu sentit de plenitud a la mancança, irradiant més noblesa i felicitat davant les limitacions materials, les dificultats físiques, que les que jo podia suportar. La nostra trobada va ser casual. Una excursió al epuy Roraima, la terra més antiga de la planeta, on el temps es va aturar, quatre pares i quatre fills, un d'ells era Salvador i el seu fill. Ens va guiar a aquest meravellós espectacle de la natura, per a nosaltres un somni, per a ell i el seu fill part de jardí que la vida els havia atorgat. Salvador va ser un home de silencis, d'energia i saviesa. N'hi va haver prou aquests dies de caminar intens cap a l'altiplà per aconseguir fer el pont, per descobrir un meravellós ésser humà, que de tanta noblesa em sacsejava. La melodia del seu idioma pemón de la família Carib ens meravellava. El coneixement del seu entorn geogràfic, la seva permanent amabilitat, la seva àmplia cultura heretada dels seus ancestres, la seva capacitat de transmetre coneixement de l'ús del que considerem simple era tot un fenomen per a qui escriu aquestes línies. No importen quants homes de "nivell" m'he topat en el camí de la vida, Salvador em va donar sensació de ser un gran home, propietari d'aquesta immensitat, aquesta sabana, que, sense ser de la seva propietat material, la posseïa, la coneixia com el palmell de la mà. Sr. Oscar, em deia, "clar que, si pot caminar més, ja va a arribar al cim de l'món, va a veure una cosa meravellosa", encara em ressona a les orelles. " "Les granotes negres ho esperen". Només la seva seguretat em donava forces per seguir caminat, tres dies de ruta sense major capacitat física sinó el desig de aconseguir-ho, de no defraudar al meu fill Oscar que tant ens va entusiasmar, fer el viatge, només pares i fills. Però Salvador era la nostra garantia, per a tot tenia una resposta positiva que donava tranquil·litat, sabia massa sobre el seu entorn. La primera nit al Roraima vaig entendre el perquè la grandesa de les seves ànimes, a cada estona mirava el cel, com esperant missatges celestials, gairebé tocava les estrelles, tenien tantes històries dels seus ancestres que era impossible no quedar-se en silenci mentre ens explicava, a la banda amb un dels seus fills, els ensenyaments que els seus avantpassats pemones li havien transmès. Descrivia els orígens del sol i de la lluna i com es van crear els tepuys. En aquestes muntanyes hi ha els esperits dels seus ancestres, ens relatava.


Conviure aquests dies amb Salvador Franco va ser tota una experiència, va ser un repte i un aprenentatge. Compenetrar-se amb un indígena Pemón, ple de vitalitat i de somnis no va ser qualsevol experiència de vida. Conèixer la seva família, els seus ritus i el seu entorn va ser màgic. Quanta vitalitat, quanta capacitat per navegar els camins dels Tepuy sense arrogància, amb la major de les savieses s'apropiava de l'espai vital que han compartit generacions després generacions, ells són els originaris d'aquestes meravelloses terres.


Quan m'assabento de la manera que mor Salvador no ho podia entendre. Aquest home noble pres, acostumat a l'amplitud de la gran sabana, tancat entre parets, emmalaltint el seu cos i la seva ànima lliure, va ser sens dubte un acte de crueltat. La pregunta, què va poder fer tan greu aquest pemón, amb qui vaig conviure uns meravellosos dies, que em va ensenyar tant, que ens va ajudar aterrar a la bellesa simple de la vida per sotmetre-ho a tant patiment, a separar-lo de la seva família i d'aquesta immensitat de la gran sabana. No aconsegueixo entendre i amb aquestes línies només deixo un testimoni del Salvador que vaig conèixer, l'home bo i savi, que arribant als seus 40 anys en aquell moment i que em va transferir que estan fet els homes grans i bons.


D'aquests milers d'éssers humans que se'ns travessen en el camí vaig ser un afortunat al poder-lo conèixer. Va ser un privilegi que Manuel, Alfredo, Salvador i jo amb els nostres fills arribéssim junts al cim del Roraima, però més privilegi que aquesta immensitat va ser conèixer la bondat d'una persona que ens va obrir la porta del seu edèn, que ens va ensenyar sobre la simbiosi amb la natura i que a l'igual que nosaltres, els seus somnis estaven bolcats cap al hàbitat, la seva comunitat i la seva família.


Recordar Salvador és recordar aquesta frase del pioner de l'ètica del desenvolupament Denis Goulet; "Abundància de béns i plenitud de béns no són sinònims: un pot tenir molt i ser mediocre o tenir poc i ser ric". Salvador a la seva escassetat ens va demostrar ser un home ric. Ho hem de guardar a la memòria d'aquest país, un veneçolà, pemón, víctima de la intransigència de poder, d'una injustícia, que mor per falta oportuna d'atenció mèdica. Aquest esperit lliure que vaig conèixer no encaixa en l'acusació de terrorisme i assalt. Els que compartim amb aquest indígena d'aquestes terres vam conèixer va ser un home de Pau i llibertat.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH