Us ho prometo, Simone i Nicole

A Brussel·les, els retrats presidencials passaven inadvertits, com "coberts de pols en l'angle fosc", que hauria dit Bécquer. Sí, estaven en un passadís mal il·luminat pel qual s'accedeix a l'hemicicle. Durant la pandèmia han aprofitat per millorar la il·luminació i embellir la zona i col·locar-los d'una manera sòbria, però més visible.

Simon Veil - WIKIPEDIA

I ara dóna gust veure els retrats: les trenta-dues presidències de la Cambra, les de quan no hi havia elecció directa i es deia Assemblea Comú, el 1952, i les de l'Assemblea Parlamentària, des de 1979 fins ara. A un costat de passadís hi ha els retrats d'aquesta època en què no se'ls votava i, a l'altre, els dels temps en què triem per tenir una representació de més de quatre-cents milions de ciutadans i ciutadanes.

Només dos retrats de dones han presidit el Parlament europeu: Simone Veil i Nicole Fontaine.

Des de 1952 fins a les primeres eleccions directes, el 1979, només hi va haver 31 diputades europees. En l'actual legislatura, el nombre de eurodiputades és el més gran de la història: un 40,4% dels 705 escons estan ocupats per dones. I Espanya supera aquesta mitjana, amb un 47% de eurodiputades.

Perquè no sigui dit que no sóc conscient de la meva posició privilegiada, ja avanço que no hi ha moltes democràcies al món. En molts països les dones pateixen una doble submissió, la mateixa que els homes pel que fa a poders totalitaris, i l'afegida a la seva condició de dones. Certament, fins i tot en les nostres societats democràtiques hi ha col·lectius religiosos que sotmeten a les dones, per ser-ho, i és una de les qüestions que haurem abordar més eficaçment en el futur.

En el meu treball com a eurodiputada m'he trobat amb situacions dramàtiques: he vist amb els meus propis ulls els atacs contra la dignitat que pateixen les dones més vulnerables, les dones en els camps de refugiats. Modestament, he donat suport a dones amb discapacitat, les més oblidades i he recolzat a què barallen per ocupar un espai en el futbol professional.

Permetin-me, però, una mirada al meu propi passat de nena que va néixer als seixanta. Vaig tenir l'enorme sort que durant tota la meva escolarització i en el meu entorn familiar mai vaig notar menyscabament, ni sostres de vidre que limitessin les meves inquietuds o ganes d'estudiar. De fet, sóc la primera universitària de la meva família i van ser els meus germans homes els que van ajudar econòmicament perquè no hagués de renunciar-hi. Mai podré agrair-prou, sobretot al meu germà gran, que es va sacrificar fora mida.

He de confessar que, al meu entorn personal i d'amics, envoltada d'homes extraordinàriament decents, la major part de la meva vida no havia pensat de manera automàtica en termes feministes, perquè he estat, repeteixo, molt afortunada. I per això he lluitat pel pluralisme polític i contra la intolerància d'una altra manera.

No obstant això, quan torno enrere, va reordenar els meus records sobre els períodes en què he estat en política activa, i sí he patit, en algunes ocasions, el que diuen ara mansplaining, quan un home interromp a una dona per explicar-li alguna cosa de manera condescendent pel simple fet d'assumir que ell té un millor maneig de el tema que s'està tractant, sense cap tipus de prova. Sí he patit l'actitud paternalista, micromachista, com un truc per situar-se amb cert poder sobre les funcions que a l'subjecte en qüestió no li correspondrien; és a dir, per tenir més poder. I altres vegades, per no fer ni cas de coses en les que realment tenia coneixement i criteri. Aquest recurs l'he vist activar-sobretot -per dir-ho en poques paraules- si hi ha interessos de poder en joc.

Quan calia partir-se la cara en l'activisme ciutadà contra els terroristes -per cert, amb un impressionant percentatge de dones- aquí no vaig sentir jo ni Micromasclisme, ni mansplaining, ni paternalisme. Aquí ho deixo.

Per això vull parlar de la iniciativa de l'oficina de Parlament europeu a Madrid, #DóndeEstánEllas, per reforçar la presència d'expertes en qualitat de ponents en conferències i debats sobre assumptes europeus. A l'recolzar vam fer inventari i ens adonem que tot just dèiem a dones expertes. Des de llavors, hem incorporat talent extraordinari a l'hora d'organitzar esdeveniments: hi ha molt talent femení que, per unes raons o altres -sempre hi ha raons per tot- va quedant-se enrere.

Simplement volem incorporar també la contribució de les dones, especialment de nous valors, a la construcció europea, com la millor manera de tapar les esquerdes tramposillas per les que es cola la desigualtat. No és el més greu, diran; en efecte, però és una bona aportació a l'mèrit i capacitat que quedaven sense detectar.

Quan avanço pel passadís que porta a ple, gairebé sempre amb pressa, miro els retrats i saps què, Simone? Saps què, Nicole? Que he decidit que ja no pasaré ni una. Us ho prometo.