dimarts, 19 de octubre de 2021

Per les braves aigües de la Noguera descendeix l'or, el bronze i la plata

José Luis Meneses

Fa cinquanta anys, el meu amic Aleix, em va convidar a visitar el seu poble. El vaig conèixer a l'institut on cursàvem el preuniversitari i, abans que cantés el gall,  vam establir una amistat que ha anat evolucionant amb els anys com la llera del riu Noguera Pallaresa. Ell, és de Sort, localitat que en aquells anys jo situava on Crist va perdre l'espardenya. És clar que, per aquell temps i amb els anys que teníem, el que tirava era Barcelona o la Costa Brava on floria "la moguda", intel·lectual i carnal, sobretot a partir de primavera. Però la primavera passava i també els llargs estius que omplien tots els anhels juvenils, es tornava a la rutina amb les veles arriades i la relaxació dels membres. Va ser en aquest context, que el meu amic em va proposar viatjar al seu poble.


1. Sort, 1970

Sort, 1970. Fotografia: JL Meneses


Eren dates nadalenques, la neu cobria les muntanyes i les teulades dels pobles de Pallars Sobirà. Arribar a Sort era tota una experiència que podia durar gairebé el dia sencer. El cotxe, després de travessar els nombrosos pobles que s'apinyaven al voltant de la gran ciutat de Barcelona, s'obria pas per estretes carreteres en les que t'adormies  a l'ombra dels camions Pegaso, sobretot, al port de l'Bruc. La parada a la Panadella era gairebé obligada, et permetia desentumir les cames i menjar alguna cosa per reprendre el llarg viatge en condicions adequades. Per davant, quedava la meitat de camí, però el doble d'hores. Calia transitar per carreteres nacionals, comarcals i locals estretes, travessar pobles i llogarets, pujar els 1100 metres del port de Comiols capaç de fulminar la corretja d'un Seat 600, fins a arribar al Congost de Collegats, la frontera natural que dóna accés al Pallars Sobirà. Ja hi som, et deies. Doncs no, només havies arribat a l'últim tram. Avui, els vint quilòmetres fins arribar a Sort els pots recórrer en mitja hora, gràcies als cinc túnels construïts; en aquells anys, sense els túnels del Borrell, natural de Pobla de Segur i avui flamant ministre d'exteriors de la Unió Europea, calia transitar per una estreta carretera amb infinites corbes que acabava demorant l'arribada fins a un parell d'hores si hi havia vòmits pel mig. En el meu cas, em recuperava aviat perquè la Carmeta, la mare de l'Aleix, em donava bon recer i millor afecte. Resumint, si sorties de Barcelona a les nou del matí, podies arribar a Sort a l'hora de berenar. Però, parafrasejant Enric IV, al Pallars Sobirà bé val una missa.


2. Rio Noguera Pallaresa

Riu Noguera Pallaresa. Fotografia: JL Meneses


Del Pallars Sobirà era un lloc perdut a les altes muntanyes dels Pirineus. Arribar, com hem comentat, requeria paciència i temps. Es podien comptar amb els dits d'una mà els que escollien aquesta destinació com a lloc per passar el cap de setmana, fins i tot els períodes de vacances i es podien comptar amb els dits de l'altra, les vegades que els joves de Pallars que estudiaven a la ciutat tornaven a casa com no fos en vacances. Avui, sense por d'equivocar-nos, podem dir que l'estratègia del nostre Senyor amb el Pallars Sobirà va ser encertada al situar lluny i complicar el seu accés, sens dubte, volia protegir i preservar aquest lloc a imatge i semblança del Paradís de les hordes vandàliques que van envair altres llocs modificant al seu antull. Però el nostre Senyor, generós i compassiu, també va concedir a l'home el lliure albir i és la mà pecadora d'aquest home que treu el cap i s'amaga segons li convingui la qual posa en perill, dia sí i un altre també, aquest beneït entorn natural. Bé podrien ficar-se alguns aquesta mà per on els càpiga.


3. Naixement Noguera

Naixement de la Noguera Pallaresa, Pla de Beret. Fotografia: JL Meneses


El riu Noguera Pallaresa i el seu germà el Garona, van néixer fa milions d'anys del ventre de les fèrtils terres de l'Alt Pirineu, a uns mil nou-cents metres d'altitud, concretament al Pla de Beret, a la comarca pirinenca de la Vall d'Aran. Tot just uns pocs metres separen seus bressols. La Garona, només néixer, part cap al nord, cap a França per anar a desembocar, després d'una mica més de cinc-cents quilòmetres, a l'estuari de Bordeus, al mar Atlàntic. El Noguera Pallaresa, sobre el qual versa aquest article, es resisteix a perdre l'excel·lent climatologia del nostre país i després d'una plàcida infància i encesa joventut per terres de Pallars Sobirà, es puja a lloms del Segre per arribar a l'Ebre i des d'allí a la mar , el nostre mar Mediterrani, blau d'Algesires a Istanbul, com canta Serrat i em recorda el meu germà Jesús, Déu li tingui en la seva Glòria.


4. Montgarri

Montgarri, Vall d'Aran. Fotografia: JL Meneses


El primers passos de la Noguera Pallaresa transcorren pel Pla de Beret, preciós quan es vesteix de blanc els mesos d'hivern i impressionant quan la primavera i la tardor pinten de colors tot l'entorn. Allà, es troba el poble de Montgarri amb la seva flamant monestir construït en segle XI que va donar aixopluc, escolto resos i en el qual es van celebrar cerimònies fins que els veïns van abandonar el poble. Com ha passat en altres molts llocs, culpen a la climatologia de l'abandonament i em pregunto, si la climatologia era tan dolenta, per què es van instal·lar i van viure allà durant segles. No serà que els van abandonar a la seva sort després de posar-los davant els seus nassos una ràdio i un televisor perquè s'assabentessin de com es vivia en altres llocs. Ningú deixa la seva terra si en ella rep els serveis essencials. Últimament escolto a la verborrea dels actuals polítics motivar la gent a tornar als pobles que van abandonar. Ara, els convé que pastem fora de les ciutats. Les seves polítiques a curt termini, necessàries per a mantenir-se a la poltrona, els van impedir veure més enllà dels seus nassos. O potser, sigui pel valor dels vots, vés a saber, perquè per qüestions de control i manipulació no pot ser, ja que amb les modernes tecnologies saben quan i on ens vam comprar els últims sabates o quin és arbre de la muntanya en el qual en ocasions orinem.


5. Pallars Sobirà

Alt Àneu, Pallars Sobirà. Fotografia: JL Meneses


Seguint el curs del riu aviat queda enrere la Vall d'Aran i s'entra al Pallars Sobirà. El Noguera Pallaresa creix ràpid i els torrents que baixen entre els vessants de les altes muntanyes com el de Llançanes, Cireres, Porquer o Gavècs, entre d'altres, incrementen el seu cabal i la seva amplada. El bestiar pastura plàcidament a la vora del riu escoltant les infinites tonalitats de la música de l'aigua, els aguts quan el riu brama o els greus quan es relaxa i mentre, per les altes muntanyes campa l'ós bru, cérvols, cabirols, daines, senglars ... en pau i harmonia amb la natura.


Hem recorregut una mica més de disset quilòmetres per camins de terra sense perdre de vista el riu i ens trobem amb un pont romànic de segle XII que ens recorda que estem a prop de la localitat d'Alós d'Isil, el primer poble habitat de Pallars Sobirà i en el qual es troba l'Església de Sant Lliser, també d'inicis de segle XII. A poca distància, el riu ens porta a Isil i a la seva riba, l'església romànica parroquial de Sant Joan d'Isil que, com altres de la mateixa època, forma part del patrimoni cultural de la comarca.


6. Sant Joan d'Isil

Sant Joan d'Isil, Pallars Sobirà. Fotografia: JL Meneses


Amb els peus per davant, deixant-te portar pel corrent i després de passar un pont romànic, trobes a la teva esquerra el poble de Borén, l'església de Sant Martí i la seva agradable embassament engalanat amb vius reflexos que canvien de posició, color i textura de l' vespre a l'alba. A pocs quilòmetres està Isabarre, Esterri d'Àneu i la mollera d'Escalarre, en què segons la informació que resa a la torre-observatori, juguen a l'amagatall per l'aigua i entre canyissos la truita, el barb roig, la serp d'aigua ... fins la polla d'aigua o gallineta, entretenint el gaig, a la garsa, al xiulet verd ... que els contemplen des de l'aire.


Una mica més avall, sempre cap al sud, la Guingueta d'Àneu i les seves espectaculars vistes a l'embassament de la Torrassa en el qual, les seves tranquil·les aigües i l'entorn paradisíac procuren a cor del visitant una bona dosi de l'assossec necessari per a retrobar-se amb un mateix i per convidar-lo a orientar les seves accions cap a la pau, la convivència, l'harmonia de cos i ànima amb la natura i per ajudar-nos a fer-nos mereixedors de la nostra existència. Si procuressin a les persones espais com aquest i no l'amuntegament de les ciutats, no serien necessaris pols angelicals per contemplar les estrelles, encara que, de vegades, ni espais com aquest serveixen per deixar les pólvores i els llots.


7. Embassament de la Torrassa

Embassament de la Torrassa. Fotografia: JL Meneses


Reprenent el viatge cap al sud arribem a Llavorsí i allà, es produeix la trobada amb la Noguera de Cardós que arriba amb les aigües de la Noguera de Vallferrera. Després dels pertinents salutacions, part crescut, encoratjat, reptant als amants dels esports d'aigües braves a llançar-se amb les seves barques, durant un recorregut de llac més de trenta quilòmetres, fins a una mica més enllà de la localitat de Sort. Fa més de cinquanta anys que aquesta activitat lúdica i esportiva es porta a terme a la Noguera Pallaresa en què home i aigua es baten d'igual a igual, amb noblesa, d'acord, sense contaminar ni alterar l'entorn. Aquest riu és conegut i apreciat per caiaquistes d'arreu del món i en ell, s'han celebrat importants campionats i ho tornen a fer aquest any: el 57 Ral·li Internacional, la 1a Copa d'Espanya d'Estil Lliure, la Copa Catalana d'Eslàlom JJPP, la Copa d'Espanya de Eslàlom JJPP i el Campionat d'Espanya Eslàlom Olímpic.


Però, a l'marge de les competicions, també és un riu molt apreciat pels amics de les activitats d'oci i d'aventura. Diverses empreses donen facilitats amb la seva infraestructura i equipacions per a realitzar tot tipus d'activitats com ràfting, hidrospeed, barranquisme, canoa, ponting o passejar a cavall al costat de la riba. L'experiència adquirida per les empreses de la comarca durant anys, possibiliten una oferta de qualitat i permet que tant nens com adults puguin realitzar les activitats de manera segura.


8. Ocioy esport

Esport i oci al riu Noguera Pallaresa. Fotografia: JL Meneses


Abans d'abandonar el Pallars Sobirà, la Noguera Pallaresa segueix donant vida i alegria, des de fa milions d'anys als afortunats pobladors de sud d'aquesta singular comarca. El clima s'ha moderat i també l'altura de valls i muntanyes. Les aigües flueixen cap al sud amb la seva bravura temperada i és possible veure a les truites autòctones, salvatges i forts, transitar riu amunt i no només per fresar, sinó també pel seu desig de romandre al Pallars. Tampoc amb aquest article abandonarem aquestes terres. Tornarem a deixar que el corrent ens porti, cap al sud, fins a les localitats de Montardit, Baro, a l'ermita romànica de la Mare de Déu d'Arboló, passarem pel pont que des del segle XI va permetre la convivència entre els habitants de Gerri i els monjos del Monestir de Santa Maria de Gerri construït a principis de l'any 800.


Vam arribar al tram final del riu i com no volem volem abandonar la comarca, no hi ha millor lloc en el qual baixar que al congost de Collegats. El meu baixador preferit, a llarg dels cinc quilòmetres de l'estret congost, és La Argenteria. Assegut sobre una fita de l'antiga carretera pots observar com l'aigua, que durant segles ha caigut per les parets de roca calcària, ha anat modelant pas a pas i gota a gota la paret que, segons expliquen, va inspirar a Gaudí en el moment de definir la façana del singular edifici de la Pedrera a Barcelona.


Com les truites, em resisteixo a abandonar el Pallars Sobirà. Retorn riu amunt i mentre ho faig, permetre us deixi un nou vídeo que certifica el que escric i que en aquesta ocasió, sense que serveixi de precedent, em acomiadi de vosaltres amb un poema que vaig escriure sobre la Noguera Pallaresa fa un parell d'anys.


Sort, juliol de 2019


S'ha acabat la festa,

estrelles de pólvora i foc

competeixen per arribar al cel

entre l'ocàs i l'alba.


Olor, a herba segada

a música al mirall

de les aigües d'un riu que brama

entre muntanyes que contemplen

la processó de les hores

en el plec de les seves faldilles.


Per les braves aigües de la Noguera

descendeix l'or, el bronze i la plata

a l'ombra de banderes que flamegen

vents de nord gronxen les seves ales.


Entre les cases de pedra i pissarra

els veïns canten i ballen

al so de tambors i flautes

compartint en harmonia

les cordes del pentagrama.


A cor obert

els cossos s'abracen

a l'ombra de les flames

i els somriures floreixen

sobre els camps de l'ànima.


Calors de juliol

nits temperades

tatuades a la cara de l'aurora

mil imatges i paraules

d'un poble

d'un riu

i d'una gent

que per les nits cavalquen,

quan cavalquen.




logo insolito

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH