Passo la tarda a casa mentre per televisió es dóna compte de la celebració a Madrid del dia de l ' "orgull gai" amb una desfilada, obligatòriament reduït per les circumstàncies derivades de la pandèmia, i recordo que conservo a la meva biblioteca un exemplar del llibre titulat " disbauxats, homosexuals, 'vagos y maleantes' "(Barcelona, 1962). Títol sens dubte lapidari per a una obra l'autor va ser el magistrat jutge de Tribunal de vagabunds i malfactors Antonio Sabater, instància judicial creada per la República i reconvertida pel franquisme a Jutjat de perillositat social.

Arxiu - Manifestació estatal de l'Orgull LGTBI a Madrid

@EP

Aquells temps han estat recordats una i altra vegada, no sense raó, com a paradigma d'una intolerància que, anem a dir-ho amb claredat, no va ser patrimoni exclusiu de l'Espanya carpetovetònica i ni tan sols del franquisme, sinó de la generalitat dels països. Touko Valio Laaksonen, més conegut com Tom de Finlàndia, màxim representant de l'art plàstic homoeròtic (avui immortalitzat en un segell de correus) va ser perseguit per la seva condició sexual i el matemàtic Alan Turing, pare de la computació i la informàtica modernes, processat per homosexual , per citar tan sols dos casos ben coneguts. A Espanya hi va haver centenars d'exemples que podríem portar a col·lació, tot i que, per fortuna, al nostre país sempre ha estat vigent el principi que "el rigor de la llei s'atenua amb el seu incompliment". D'aquesta manera, en ple franquisme i en la mateixa Barcelona (a Madrid no, llavors es mirava amb enveja a la capital catalana) funcionaven locals gais que no tenien res a envejar als actuals. Això sí, sempre quedava el atzar de la mala sort (a un dirigent del règim un guàrdia li va descobrir en el seu cotxe en incòmoda "coyunda" amb un "chapero"la vigília del dia en què li havien de condecorar) o que al "poncio" de torn li donés la estampida i ordenés una batuda "purificadora" que produïa efectes desastrosos. Al nefast Tomàs Pelayo Ros, que va ser governador i cap de Falange de Barcelona (que Déu tingui en la seva glòria, encara que després d'haver passat una llarga temporada al purgatori), li va donar per tancar totes les cases de cites (pel que es veu, tampoc li agradava el sexe hetero) i va organitzar un "acte de fe" en la Delegació de Cultura perquè li van donar la xivatada que per ella circulaven "invertits" (ja se sap: el sector cultural està ple de vermells i maricons).

Però va canviar el règim, va arribar l'ona reivindicativa de Stonewall i Espanya es va sumar amb entusiasme a la celebració de l ' "orgull gai". Es va condemnar qualsevol forma de segregació legal, es va aprovar el matrimoni igualitari i fins es va regular, no sense polèmica, el transgènere i en els últims 45 anys hi ha hagut autoritats, representants parlamentaris i personalitats de tota mena que no han tingut cap dificultat a reconèixer la seva identitat gai. Amb dues úniques excepcions, les dels futbolistes i toreros (n'hi va haver un, Sidney Franklin, però com era nord-americà no compta).

Tot fa pensar que a Europa en general i a Espanya en particular hem avançat molt en el reconeixement de la diversitat sexual, però tot i així no sembla oportú llançar les campanes a el vol. En els mateixos dies en què se celebrava l'orgull es van registrar diversos casos d'atacs homofòbics en punts del nostre país. I el personal docent sap que en l'àmbit escolar els alumnes gais no ho tenen sempre fàcil. És veritat que ja no existeixen ni el delicte d'"escàndol públic", ni l a Llei de Perillositat social, però encara se sent amb molta més freqüència de la imaginable pronunciar amb odi l'epítet "marieta!".

Ens podem consolar pensant que a la mateixa Unió Europea hi ha situacions molt pitjors. Hem pogut escoltar amb vergonya aliena a el president txec qualificar de "repugnants" a les persones transgènere; el primer ministre hongarès Orban ha tingut el desvergonyiment de fer aprovar (encara que sembli increïble, amb els vots de tot el parlament, menys un) una llei en la qual s'equipara pràcticament l'homosexualitat amb la pederàstia; i a Polònia s'ha creat un distintiu per als municipis lliures de gais que recorda el "judenfrei" que els nazis col·locaven amb el major orgull en aquells pobles els residents hebreus havien estat "pasaportados" en la seva totalitat als camps de concentració (per cert, en Txetxènia ja n'hi ha per a homosexuals).

En resum: l'alegria de la dignitat reconeguda no ha d'obviar que encara queda un llarg camí per recórrer per aquests mateixos pagaments i no diguem més a sud de la Mediterrània i a l'est d'Europa, on hi ha països en què la condició sexual d'una persona pot suposar la pena de mort. Ser gai encara equival a molts llocs a ser considerat "perillós social". O simplement marieta.