Una Espanya de colors

Estem en plena celebració dels Jocs Olímpics més complicats de la història per culpa de les anòmales circumstàncies sanitàries en què s'estan tenint lloc. Malgrat això, les autoritats del Comitè Olímpic i de Japó van decidir posar fil a l'agulla i no retardar de nou, com van haver de fer el 2020, que era quan tocava desenvolupar-los. Reconec que no sóc excessivament seguidor de la informació esportiva, però també que les Olimpíades tenen un encant molt especial perquè a l'objectiu purament competitiu s'uneixen altres aspectes de marcat interès. El primer d'ells, l'oportunitat de reunir joves representants de tots els països del món en una convivència harmònica que, al menys durant uns dies (i no sempre, hi ha hagut edicions amb absències, boicots i fins fets luctuosos), obliden o deixen de costat conflictes i enemistats i als millor arriben a ser, com deia la cançó dels Jocs de Barcelona 92 "amics per sempre". I en segon, i no menys important lloc, per l'espectacularitat inherent a aquest tipus de manifestació.

Lluny de qualsevol patriotisme folklòric, perquè sempre m'ha interessat més el protagonisme dels nostres connacionals en les ciències, les arts i les lletres, no per això deixo de valorar les medalles que van cobrint el coll d'alguns participants espanyols. Més enllà del guardó pròpiament dit, el que més em complau és comprovar que la nostra participació té una creixent policromia en la seva dermis que contribueix a constatar un fenomen que, si a alguns preocupa -crec que indedagument-, en realitat no fa sinó enriquir un país com el nostre que ha estat, per mor de la seva situació geogràfica, gresol de races, de cultures i de religions.

És cert que en alguns casos és fruit de la immigració rebuda a les últimes dècades, però ¿és que tenim alguna cosa a dir precisament nosaltres, que hem estat des de fa segles un país d'emigrants? Als que obliden tan palmària realitat caldria recordar-los allò de "mai serveixis a qui va servir, ni demanis a qui va demanar".

Ana Peleteiro @ep

Sense oblidar a cap dels i les medallistes espanyols, les victòries de Ray Zapata i Ana Pelleteiro em semblen particularment significatives com a exemple de país que estem construint en el qual no hi ha, no ha d'haver, lloc, a discriminacions de cap gènere i molt a particular per l'origen, el color, l'orientació sexual o per qualsevol altre motiu. Recorden aquella cançó de Joan Báez que començava dient "De colors es vesteixen els camps a la primavera ...?". Doncs bé, benvinguda d'una vegada per totes l'Espanya de colors, a la qual modestament puc dir que vaig contribuir posant algun granet de sorra, encara que no amb resultats olímpics de moment ... Velay!

PS Afegeixo la meva més cordial felicitació a Pelleteiro que rebutja la condició "de color" i reivindica la de "negra". Té tota la raó perquè ¿és que potser els blancs som incolors?