Gardenia Pulido, Romanones i l'aeroport del Prat

La ciutadania barcelonina viu estupefacta el sainet que els nostres polítics han muntat al voltant de l'ampliació de l'aeroport Josep Tarradellas, més conegut com a aeroport del Prat (i quan jo tenia menys anys, aeròdrom Muntadas) amb una zigzaguejant actitud entre l'imprescindible suport per aconseguir unes condicions adequades a les previsibles necessitats futures de transport aeri de la ciutat i el inesquivable respecte, imposat fins i tot per les normes europees, a la conservació dels espais d'especial valor natural que l'envolten.

@EP

Disculpin la comparació, però aquesta surrealista situació m'ha fet recordar a aquella torbadora suripanta anomenada Gardenia Pulido que entretenia els nostres ocis en l'inoblidable Molí i cantava amb veu insinuant un cuplet en què deia: "Quan dic que no, és que dic que sí , quan dic que sí, és que no, és la meva manera de fer, és la meva forma d'estimar, és la meva manera de ser, sóc dona!". Que bé podria aplicar aquella cobla als nostres polítics actuals dels que mai se sap si afirmen quan neguen, ni neguen quan afirmen! Ja ho havia advertit amb claredat meridiana fa un segle l'oblidat cacic de la Restauració que va ser el comte de Romanones: "Quan dic que no (val igualment per quan es diu que sí) em refereixo... a les pròximes quatre hores!". Més o menys com la Pulido.

Bé, la veritat és que l'ampliació està en el ràfec, que amb les contradiccions i enfrontaments d'uns i altres poden perdre els fons europeus previstos amb aquesta finalitat o endarrerir l'execució del projecte fins a les calendes gregues. Només cal que hi hagi qui tingui el valor suficient per desatacar aquesta situació que sembla haver arribat a un carreró sense sortida, encara que això li costi suportar crítiques amb estoïcisme benedictí.

I ahora permeteu-me que acudeixi de nou als meu cada vegada més desmemoriats records per intentar trobar una solució de cas salomònica, però eficaç. Tinc per a mi que fa molts anys, abans fins i tot de la transició, ja es parlava de que hauria d'arribar un moment en què es comprovés la impossibilitat d'ampliar l'aeroport del Prat més enllà de certs límits i que caldria plantejar-se la necessitat de construir un altre de nova planta en un punt molt més allunyat de la ciutat. Penso fins i tot que es parlava de la zona del Penedès.

Seran desvaris de vell o realment es va contemplar en algun moment aquesta hipòtesi com l'única sortida a un aeroport que superés d'una vegada per sempre les limitacions de l'actual, encaixonat entre la Mediterrània, una ciutat (Prat de Llobregat) i l'espai natural de la Ricarda, la llacuna del Remolar i la llera del riu Llobregat? Perquè no deixa de ser un privilegi, cada vegada compartit per menys ciutats, el de Barcelona, que té la terminal aèria a un tir de pedra de la plaça de Catalunya.