Desballestament i renove de Cs

Tothom sap que un voltor és una au rapinyaire que s'alimenta de carn morta i que viu a esbarts, però també es denomina així a la persona presta a aprofitar-se de la desgràcia d'altres i acarnissar a la seva costa; així mateix van en banda. Llegeixo que un antic dirigent de Cs vaticina com a inevitable la propera desaparició del seu expartit, per descomptat que ho veu amb gust i com una cosa higiènic; tanta és l'hostilitat acumulada contra els que segueixen al peu del canó. Uns altres que s'han anat ho han fet per interès professional, molt ben incentivats per la competència (el prestigi de diners i del càrrec assegurat), i no pocs -més decents s'han retirat per un absolut desànim, dolguts i amb un profund desengany .

Inés Acostades al Congrés @ep

És complicat per a una organització sobreviure a el trauma que el seu líder no només prengui les de Villadiego -cosa ben diferent a dimitir del seu càrrec-, sinó que corri a l'ombra de l'adversari a què va voler desbancar de mala manera, transvestint i desorientant de forma irresponsable a propis i estranys. La calculada equivocitat amb què es mou a l'ombra política resulta molt perjudicial per a Cs. D'això es tracta, que es podreixi el partit que va encapçalar, portar-lo al desballestament perquè els partits de sempre comprin en subhasta els seus components. Aquest jugador va perdre tot crèdit per seguir en política, va defraudar a consciència i, per això, millor els anirà desfer-se com més aviat millor de la seva empremta. Per la qual cosa haurien de recuperar el seu esperit original: obertura, radical cosmopolitisme i sentiment moderat de pertinença a un país.

No plantejo tant la preservació d'una espècie política, pel fet de ser diferent i irreductible a les altres, com la utilitat que pugui tenir per als ciutadans en general. M'he de referir a l'enyorat Centre Democràtic i Social (CDS), el partit que va fundar Adolfo Suárez fa quaranta anys i que va presidir fins a 1991; aglutinava els social-liberals (liberals igualitaris que fan seus els interessos dels més desfavorits) i era a la Internacional Liberal (a la qual es va agregar el terme progressista, per petició expressa d'aquest partit). Recordo que el PP d'Aznar va llançar una opa contra el CDS de Suárez, tenien pressa per arribar a la Moncloa. Calia incrementar els vots directes, deixar orfes a uns votants i captar-los a continuació. Ho van aconseguir: José María Aznar va substituir a Felipe González el 1996.

En l'algoritme que es va emprar en aquella operació, no només es va apel·lar a el vot útil, el que per a mi va ser suficient per no donar-, sinó que Aznar es va mofar de Suárez al qualificar-lo d''aventurer'. Aquest es va sentir molt ofès, va recollir el guant de la mala intenció i va replicar que no li consentia aquestes paraules. Quan el vaig veure tan desvalgut i fora de polleguera, m'hagués agradat estar al seu costat i recomanar-li que donés la volta a aquesta veu. En el seu pitjor accepció (la que marcava amb fatuïtat Aznar), aventurer és algú que, sense ofici ni professió, "per mitjans desconeguts o reprovats tracta d'aconseguir en la societat un lloc que no li correspon". Ironitzant amb el l'insult, hauria pogut dir que assumia la frase del Quixot: "Podran els encantadors llevar-me la ventura, però l'esforç i l'ànim és impossible". I que, més enllà de les etiquetes, ell estava en política per aportar l'autoritat moral que donen el rigor i la sensatesa, la seva sensibilitat social i la provada capacitat d'arribar a pactes amb qui fos per aconseguir estabilitat.

Val, per tant, la pena que reflotament un partit afí a aquell que es va malmetre? Ara hi ha molta gent obsessionada amb treure a Sánchez de la Moncloa. La meva opinió sobre el fer de l'actual president és molt negativa, està només enfocat a perllongar-se en el poder, a el preu que sigui. Ha dit i fet coses irresponsables que, tard o d'hora, passen una costosa factura social: el descrèdit de les institucions; l'obscenitat de contradir-de forma compulsiva, prenent el pèl amb una beneita somriure cínic; seva desbocada afició per la falsedat i la banalitat; i, no ho oblidem, ha fet pujar a Vox al polaritzar les relacions polítiques amb l'oposició. En fi, un president indesitjable.

Quan Aznar va triomfar sobre González, ja no hi havia CDS i ell no va dubtar a pactar amb Arzalluz i amb Pujol: va desaparèixer la Guàrdia Civil de Catalunya, es va eliminar la mili (anys abans, el CDS havia proposat reduir-la a tres mesos) i es van fer decisives concessions a el nacionalisme, especialment en matèria educativa i lingüística; el que va contribuir a deixar Catalunya tenallada a les xarxes pujolistes.

Al meu parer, la solució a Sánchez no resideix que el substitueixi Casat, amb un PP sempre inflat i voraç. En qualsevol cas, i no hi ha una altra, el futur de Cs exigeix deixar enrere querelles internes, la millora de les relacions personals i la irrupció d'algunes figures atractives, convincents i sòlides; el factor humà és decisiu i incert, per això és possible que perduri. I seria desitjable si es pogués tornar a votar-los amb ganes, com no fa gaire.