Companys de la “mili”

La participació, juntament amb altres vells amics, a la trobada anual que celebren els Soldats Veterans de Muntanya que ha tingut lloc fa uns dies a l'aquarterament del Regiment Amèrica 22 acantonat als voltants de Pamplona, m'ha permès recordar el temps, ai!, ja llunyà en què vaig complir amb aquella obligació, llavors inexcusable, que era el servei militar .

Servei militar /@Pixabay

Incapaç d'enfilar-se cinc metres per una corda, requisit que es considerava absolutament imprescindible per poder participar en els cursos d'estiu destinats als estudiants universitaris per a la seva formació com a oficials de complement, ho vaig fer com a mosso conscripto i he de dir que va constituir una experiència inoblidable. Perquè amb independència de la seva injustificadament excessiva durada, del trastorn que sempre ocasionava abandonar temporalment família i estudis i/o treball i del risc de ser destinat a zones allunyades del teu lloc de residència habitual, aquella obligació proporcionava alguns beneficis importants. No era el menor la possibilitat de sortir de la closca i relacionar-te amb gent jove de la teva mateixa edat procedent de tots els racons d'Espanya i dels ambients econòmics i socials més diversos.

Destinat al Centre d'Instrucció de Reclutes que m'havia tocat en sort, just després d'haver acabat amb sort la meva carrera de periodisme i a punt de disputar les meves primeres oposicions, vaig fer alguns amics que van perdurar al llarg del temps. Entre ells en vull recordar dos, ben allunyats del meu mitjà habitual. El primer, Jesús. Sense família coneguda, es va criar en un hospici o centre de beneficència i d'adolescent, en comptes de convertir-se en un murri proper de la delinqüència, havia encaminat les seves energies cap a l'exercici físic, cosa que li va permetre transformar-se en un veritable atleta amb cos de fisicoculturista que, no obstant, albergava una ànima ingènua i candorosa. L'amistat sorgida llavors va tenir continuïtat després d'haver rebut “la verda” -cartilla militar que s'entregava al final del servei- i en el seu moment vaig poder donar un cop de mà per a un primer treball millor que el seu originari, que era el dur ofici de forner . Pel seu esforç i iniciativa, va obtenir el carnet de conduir i això li va valer per obtenir més tard ocupació com a conductor en una empresa bancària en què romandria la resta de la seva vida laboral, assolida la feina de caixer i amb ell, una posició esplaiada.

El meu altre amic es deia Miguel i el seu cas encara és més paradigmàtic. Havia emigrat a Barcelona des del seu poble natal a la província de Zamora, d'on havia fugit d'una família i uns veïns que li feien la vida impossible perquè el menyspreaven per “maricó”. Sense conèixer ningú, va recalar per la part baixa de les Rambles, que era llavors una zona d'inesgotable i animada activitat nocturna (la Barcelona dels anys seixanta no tenia, tret de potser en l'àmbit polític, res de gris, ni avorrit) i es va va col·locar com a cambrer en un dels nombrosos bars gais que en ple franquisme existien -encara que ara s'ignori- pels voltants d'Escudillers. No recordo si al “Bambú” o a “La Reja Daurada”, on es va guanyar la vida, encara que complementava aquesta ocupació amb el mil·lenari exercici de la prostitució. Me'l vaig trobar pocs dies abans d'incorporar-me al nostre comú reemplaçament militar al “Copacabana”, un tuguri de mala mort, però divertidíssim, que estava al passatge de la Banca (el que són les coses: el solar que ocupava pertany ara! al Departament de Cultura de la Generalitat!) i vam descobrir que ens havia tocat el mateix destí. Va ser l'inici d'una amistat que vam consolidar mentre vestiem de caqui i compartíem nombroses incidències xocolates que ara mateix no és el moment de comentar.

Aquell ganyot de Zamora que havia posat peus en pols del seu poble, va resultar ser una formiga que va saber estalviar tot el que havia anat guanyat. Al cap de poc temps de tornar del servei militar, va aconseguir reunir el capitalet suficient per comprar una casa a Moncada i Reixac, que em va convidar a conèixer. I em va explicar que, una vegada va tenir el títol de propietat a la mà, va reclamar la presència dels seus pares, que es van establir en aquest nou domicili després d'haver estat advertits pel seu fill: “Que sapigueu que la casa on aneu a viure amb mi me l'he guanyat pesseta a pesseta treballant amb el meu cul!”. Miguel reia mentre recordava que els seus progenitors el van escoltar seriosos, capcots i sense dir “ni mu”. Mai més ningú no va gosar recordar la seva condició sexual.

Justament fa unes setmanes he llegit una nota necrològica en què qui va ser el seu company recordava la mort de Miquel quatre anys enrere. I buscant per internet he descobert que qui en la seva adolescència va saber obrir-se camí a la vida com a xaper havia arribat a ser l'apoderat de no sé quines empreses, cosa que m'ha permès col·legir que el seu caràcter industriós i la seva intel·ligència natural li van permetre obrir-se camí a la vida.

Complir el servei militar em va atorgar, entre moltes altres coses, el privilegi de conèixer aquests éssers meravellosos anomenats Jesús i Miguel. Potser algun dia la societat espanyola pensarà en la conveniència de tornar a articular algun servei temporal –militar o civil– de la gent jove que contribueixi a agermanar orígens geogràfics, econòmics i socials en un projecte comú.