Jugar a primera divisió

Lluís Rabell
Traductor, activista i polític

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, a la conferència organitzada per Barcelona Tribuna a la Casa Seat

Pere Aragonès parlant en una conferència | @EP


Ja hi van dues vegades. Definitivament, s'ha trencat una tradició – alguns diran “un tabú” – de l'esquerra alternativa catalana, que mai no havia votat els pressupostos d'un govern nacionalista des del restabliment de la Generalitat. Els comuns han tornat a facilitar amb la seva abstenció l'aprovació dels comptes del Govern –ara, sota la presidència de Pere Aragonès; anteriorment, ho van fer durant el mandat de Quim Torra. El gest revesteix una innegable transcendència per moltes raons, algunes menys evidents que altres… encara que no necessàriament de menys importància.


Per poc que s'examinin els pressupostos per al 2022, s'aprecia que, més enllà de la retòrica justificativa, la incidència de les esmenes introduïdes per la negociació ha estat poc rellevant pel que fa a l'orientació general i les prioritats dels comptes. Tot i la dura experiència d'aquests darrers anys, la despesa sanitària dedicada a l'atenció primària (16%) ni tan sols s'ajusta a les recomanacions de l'OMS (un 25% dels recursos del departament).


Per no parlar de la reducció de partides com la destinada a la Renda Garantida de Ciutadania en un moment en què els indicadors de pobresa arriben a cotes alarmants. Tampoc no s'aprecia cap gir en una qüestió tan transcendental com la generació d'energia: Catalunya segueix donant l'esquena a les renovables i n'augmenta la dependència. Ni tan sols algunes esmenes concernents a la limitació de llicències d'apartaments turístics, molt esperades per part de l'Ajuntament de Barcelona, han tirat endavant, en incorporar in extremis JxCat i ERC una autoesmena que anul·lava el text anterior per deficiències en la formulació jurídica. 


No. Aquests pressupostos no han trobat suport a l'esquerra pel seu caràcter “social”, ni per haver incorporat canvis substancials al disseny inicial. La motivació veritable i els secrets de l'acord han estat d'ordre eminentment polític. Es tractava d'una banda de forçar un canvi de cromos amb ERC a l'Ajuntament de Barcelona. I aquest objectiu s'ha aconseguit: Ernest Maragall , tot just una setmana després d'anunciar el seu rebuig als pressupostos municipals, es veia obligat a arriar la bandera del “no” – i, potser, les seves aspiracions a l'alcaldia. Per ERC, la prioritat era reforçar la posició de Pere Aragonès , que el cop de porta de la CUP havia situat a la corda fluixa. D'altra banda, també es tractava de facilitar el suport d'ERC als PGE al Congrés dels Diputats. El que igualment es va produir, després dels esforços de rigor al voltant de la presència del català a les produccions audiovisuals.


És cert que Junts ha fet algunes ganyotes de disgust davant l'acord amb els comuns , insistint que calia mantenir-se en sintonia amb la CUP. Però, una vegada més, el contingut dels pressupostos pròpiament dits tenia poc a veure a l'assumpte. Els del 2022 no prefiguren un “model de país” diferent. El volum més gran en els ingressos consignats es deu fonamentalment a les transferències de l'Estat i a l'arribada dels fons europeus. JxCat pot donar avui a entendre que la companyia dels comuns li produeix urticària, però Quim Torra va beneir al seu dia els tractes anteriors amb ells. Aquí també, ens trobem davant d'una qüestió estrictament política: ERC s'està escapolint del control de la dreta nacionalista i intenta consolidar-se en el poder. Aquest és el problema: la sorda disputa pel control dels recursos autonòmics continua. D'això en van les noves entregues del serial del “procés”, amb ERC intentant marcar el tempo de la política catalana, d'ocupar la seva centralitat… i Puigdemont amagat amb un nou momentum de rebel·lia.


Però hi ha altres vessants del pacte. I també contradiccions l'abast de les quals encara està per veure. Objectivament, certifica la inexistència duna majoria independentista operativa. L'acord amb els comuns ho demostra… sense un dramatisme excessiu. ERC no està en condicions de fer el pas cap a una negociació directa amb el PSC, cosa que tard o d'hora serà el camí obligat cap a una reconducció de l'esquinç provocat pel “procés” al si de la societat catalana. Però, encara que representin una força parlamentària semblant, els comuns no són el mateix que la CUP, no són peces intercanviables.


D'alguna manera, el pacte pressupostari podria ser la primera etapa d'un canvi de paradigma, el preludi d'una ruptura del bloc independentista i de la configuració d'una majoria nova, que hauria d'integrar necessàriament la socialdemocràcia. Però això encara és una hipòtesi, subjecta a moltes turbulències socials i polítiques. El PSOE ha vist amb bons ulls un acord que facilitava els tractes del govern d'esquerres amb ERC. I, malgrat la seva aparent marginació, tampoc no va del tot malament al PSC que els comuns s'abonin a uns pressupostos que permeten als socialistes fer-ne una severa crítica des de l'esquerra. No oblidem que una gran responsabilitat pesava sobre les esquerres: sense pressupostos, no hi havia cap manera d'implementar l'arribada dels fons europeus – una cosa difícilment assimilable per l'opinió pública. Si no s'hagués produït l'acord amb els comuns, el PSC s'hauria sentit obligat a abstenir-se, malgrat el malestar que això pogués provocar a les seves files.


L'esquerra té pressa per normalitzar la política catalana. Potser massa. Un exemple: finalment, els partits del govern i el PSC han pactat la composició de tota una sèrie d'organismes públics la renovació dels quals estava pendent des de fa anys. Doncs bé, l'acord, designant personalitats tan marcades pel seu radicalisme nacionalista –com Xevi Xirgo , proposat per Junts, que estarà al capdavant del Consell Audiovisual de Catalunya– , s'ha acabat assemblant més a un repartiment de cadires que a un pacte per recuperar una anhelada neutralitat als mitjans de comunicació de titularitat pública. TV3 continua sent un altaveu sectari de propaganda independentista.


No serà fàcil “l'aterratge” de l'independentisme – o d'una franja significativa del mateix. Tot i el fracàs del 2017, ERC i Junts segueixen captius de la retòrica del “procés”, vigilant-se mútuament. Un canvi d'escenari depèn que l'esquerra faci indefugible un pol d'inspiració federalista, capaç de proposar a la societat un contracte atractiu: una millora de l'autogovern, del seu finançament i del reconeixement de la singularitat catalana, combinada amb àmbits de cogovernança a Espanya i de presència a Europa. En una paraula: un nou pacte de convivència, cridat a ser ratificat per la ciutadania. Però encara no hi som, ni de bon tros.


La guerra permanent entre els germans enemics nacionalistes serà un obstacle. Però les poca traça per part de l'esquerra també poden retardar aquesta sortida de la crisi. ERC ha preferit entendre's amb els comuns , en part si més no, perquè les seves ambigüitats anteriors feien menys ostensible el fiasco de la majoria del 52%. Però també per una altra raó, a la qual els comuns haurien de parar esment: ERC ha detectat les ganes que tenen de jugar a primera divisió, amb els grans. És perillós oblidar que, en política, la mida importa. I ho és encara més no tenir presents alguns ensenyaments de la història del moviment obrer: altres partits majors, menyspreats durant molt de temps des de les institucions, van ser un dia “rebuts a palau” i presos en consideració. De sobte, es van sentir una força capaç de marcar el destí de la nació, sense veure que la notorietat adquirida bruscament tenia més de maniobra i càlcul de seducció per part dels seus adversaris de tota la vida que de reconeixement. La idea de compondre una nova majoria amb dos grans partits nacionalistes, tirant cap a l'esquerra amb l'energia de vuit diputats, és mera il·lusió. No hi ha astúcies tàctiques que anul·lin les correlacions de forces.


Pel seu propi bé – i el de tota l'esquerra – els comuns haurien de vigilar el terreny que trepitgen. El seu electorat no és el de la CUP, el radicalisme adolescent del qual és ben rebut entre els nois de trenta anys de les classes mitjanes altes. L'esquerra necessita establir la seva influència sobre la classe treballadora. Les habilitats tàctiques, el billar pressupostari a tres bandes i altres astúcies poden agradar a les franges més cultes i polititzades de l'electorat progressista. Però és dubtós que la reiterada aprovació d'uns pressupostos que no es tradueixen en la millora dels serveis públics, ni de les condicions de vida, susciti l'entusiasme dels sectors socials més desafavorits. Convé no perdre de vista l'horitzó estratègic, per evitar ensopegades. Ja ho cantava al seu dia Raimon : “Si dius que hi ha qui ha resistit la tortura/ i no ha resistit l'adulació,/ t'entendran?” . Tant de bo entengui qui correspon.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH