Al·leluia, Pablo Iglesias pot dir la “veritat”!

Pablo Iglesias @ep

Si es fes una enquesta preguntant qui menteix més, guanyarien per majoria els polítics. La fama els precedeix i no n'hi ha per menys. Si es revisen les hemeroteques, n'hi ha clars exemples. La societat en general no menteix? Sí que ho fa, però no concorren a eleccions, se'ls vota per un programa, una ideologia, o perquè a alguns li cau bé el cap de llista. A més, la ciutadania no està exposada als mitjans de comunicació, cosa que sí que passa amb l'anomenada classe política i les seves mentides es noten més.

Les mentides dels polítics no tenen res a veure amb la ideologia i l'edat: tots els partits menteixen, és clar. Hi ha persones que creuen que els polítics d'abans enganyaven menys, no és així: des de l'Imperi Grec i Romà fins a l'Edat Mitjana europea, passant per la primera dinastia xinesa, i podríem seguir l'absència de veracitat, o el que és allò mateix, la mentida, ha acompanyat les elits polítiques des de sempre. No és una situació nova.

Davant la trajectòria dels anomenats partits tradicionals, en els darrers deu anys han sorgit noves formacions per combatre la vella política, alguns l'han anomenat “casta”: Ciutadans, Unides Podem i Vox. A les dues primeres formacions, els seus líders Pablo Iglesias i Albert Rivera, en poc temps les urnes els han retirat. Ells al·leguen que han triat deixar la política voluntàriament, la veritat és una altra. Encara que se n'han anat, el cuquet de la vanitat dels càrrecs hi continua, i el temps dirà el que els depara.

En aquest país de campanyes electorals constants, tenint com  escenari un míting del candidat d'Unidas Podemos a les eleccions de Castella i Lleó, “el retirat polític”, Pablo Iglesias, deia: “I jo ja no sóc polític, puc dir la veritat…”. Una frase lapidària que deixa al descobert, per si algú tenia dubtes, que els polítics menteixen. I diu molt poc a favor quan va arribar a la política per canviar-la: tot ha estat una barroera mentida. Ell i el seu grup d'amiguets han estafat totes aquelles persones que s'havien arribat a creure tot allò que havien predicat i que després no s'ha complert. No cal enumerar-ho, ja ho hem dit més d'una vegada. Al final el que han fet els salvadors de la pàtria ha estat –continuen fent-ho– lucrar-se de la política. Només cal mirar els seus patrimonis abans i després, només s'assemblen als noms i cognoms.

Amb mà de ferro, el líder Iglesias i el seu petit grup de lleials han controlat el partit i s'han tret del mig tot aquell que opinava de manera diferent. Les bases s'havien arribat a creure allò que el partit era assembleari i totes les opinions es tindrien en compte. La pràctica diària ha demostrat que no i que la porta per prendre decisions l'obren i la tanquen ells, igual que la manipulació en les votacions, el control segueix la mateixa línia. Deia Friedrich Nietzsche que “l'home de partit es converteix per necessitat en mentider”.

Pablo Iglesias, no se n'ha anat mai de la política, s'ha transformat. Ara és predicador als mitjans cobrant i líder als mítings, per intentar que el partit no baixi més en vots.

Mentrestant, les dues dones - Verstrynge en organització està tapada- Ione Belarra i Irene Montero estan encapçalant la guerra contra Yolanda Diaz, que ha vist com totes dues, més els seus satèl·lits, li posen la proa. No accepten el lideratge de la gallega que ja s'ha adonat de l'estratègia de les ments pensants. No vol fracassar i el panorama no se li presenta gaire afalagador. Al seu problema amb Montero i Belarra se li uneixen els problemes sorgits amb les seves aliades de plataforma, Mónica Oltra i Ada Colau, que estan sent qüestionades per motius diferents.

L'aparició de Pablo Iglesias a la campanya no és casual. Alguns diuen que és per no cremar Yolanda Diaz, però d'altres parlen de la possibilitat que torni -no ha marxat mai- a la primera línia política després de la seva campanya d'imatge que està tenint per la seva presència en determinats mitjans de comunicació. Tornarà? Això diuen.

La veritat és que les paraules de Pablo Iglesias “i jo ja no sóc polític, puc dir la veritat…” són realment d'escàndol i haurien de fer pensar. Un mentider que va entrar en la política per regenerar o per integrar-s'hi amb l'objectiu d'aconseguir els mateixos privilegis que tant ha criticat i li van valer al seu dia tants vots? La seva confessió és l'única veritat que ha dit aquests anys de “vida política” on ha estat com a diputat i fins i tot com a vicepresident del govern. Potser s'ha fet un cop al cap i ha vist la llum del que pensava quan era un jove estudiant, perquè el pobre haurà patit de valent durant els vuit anys que ha estat convivint amb la mentida.