ESPERANT EL MÍSTER MARSHALL PERICO

En el RCD Espanyol tot està a expenses que el nou Míster Marshall perico, Chen Yansheng, aparegui passat festes per Barcelona perquè Daniel Sánchez Llibre i els seus mariachis li cantin el "us rebem xinesos amb alegria, olé meva mare, olé meva sogra i olé la meva tia ". Serà preciós i espero que al web del club ens ofereixin aquest emotiu moment.

Quina gran pellícula hagués fet Berlanga si hagués conegut amb més detall les interioritats de l'Espanyol i, sobretot, a Daniel Sánchez Llibre! Però com que no gaudirem de la glòria del setè art els pericos ens hem de conformar amb la tranquillitat d'una junta general d'accionistes de transició.

L'única cosa emotiu d'un conclave sense pena ni glòria va ser el veure a Joan Collet en la que, segurament, serà la seva última assemblea ordinària. L'últim balanç. Les últimes intervencions d'accionistes afeándole la seva gestió. Les últimes sorpreses, com que la vicepresidenta Anna Maria Fusté no ferma els comptes i s'abstingui.

L'Espanyol fa tants anys que navega entre una situació econòmica desastrosa i una realitat esportiva mediocre que bona part dels seus socis i seguidors vol que "passi alguna cosa". Encara que aquest "alguna cosa" sigui apostar a la ruleta d'un inversor estranger. L'ambient que vaig respirar en l'assemblea era una barreja de resignació, cabreig i esperança.

Històrics com Pablo Ornaque, lluitadors des de fa anys per un club modern i en què la gestió fora com cal, sense falsedats sense manipulacions, estaven enfadats. Com jo. I amb raó. Ell per les seves raons i jo per les meves. Les dues sinceres i desinteressades. Però no ens hem deixat tant cor en aquest club per acabar en mans d'un inversor estranger.

Una junta en el que vaig trobar a faltar a molts companys de grada. Ha venut les accions fins l'apuntador. Pensava aguantar fins al final. Vist el vist no sé el que faré. Opto entre enfonsar-me amb el vaixell amb el meu modest paquet accionarial a les meves mans, vendre a mitges i conservar algunes per presumir d'accionista o engegar-ho tot a passeig i fondre la pasta en una mariscada a costa d'un Espanyol que ja no és el meu.

Passi el que passi en el futur, una abraçada a Joan Collet, un president tot cor en temps convulsos amb el qual no coincidiré mai políticament. La seva mania de cridar "Estat Espanyol" a "Espanya" ens fa estar a les antípodes. És el bo que té ser perico, que gent amb la qual mai estaríem en la mateixa nau compartim un sentiment i un motiu d'orgull: estimar els colors blanc i blaus.