CATALUNYA, DE FRENOPÀTIC

Que la llista encapçalada per Gabriel Rufián hagi aconseguit nou diputats és digne del mític còmic underground 'Don Vito i la revolta al frenopàtic'. Per molt que pesin les lleialtats de partit, que el cap de llista més ridícul de la Catalunya contemporània hagi aconseguit un resultat tan notable indica que alguna cosa falla en el nostre sistema polític.

I és que hem passat del 'Govern dels millors' dels nacionalistes conservadors d'Artur Mas a Gabriel Disc 's, en la qual el cap de la llista sobiranista més votada sembla més expert en l'art de subjectar el cubata que en parir un document estratègic per planificar la Catalunya del 2050. Rufián ha aconseguit fins que Quico Homs sembli un polític raonable i preparat.

Em temo que vist el resultat d'En comú Podem, que és magnífic i que indica que a Catalunya el vot que reivindica la regeneració democràtica ha passat de ser taronja a violeta, fins Oriol Junqueras haurà agafat la papereta de Xavier Domènech, atès que entre historiadors camina el joc, i així calma el malestar de consciència que li pot haver produït l'haver donat suport a Rufián per encapçalar la llista del partit de Companys, Macià i el conseller contrabandista Ausàs.

El triomf de la llista de l'amiga dels manters i flagell dels comerciants, la súper alcaldessa Colau, indica també aquest ambient pre-frenopàtic català. Una candidatura formada per gent d'esquerres, però que van de transversals i que han volgut moderar com si fossin felipistes de primera hora. I que volen seguir a Espanya, consulta mitjançant, però amb un partit trufat d'independentistes. Una cosa de bojos.

Una altra bogeria, les grans expectatives de Ciutadans s'han quedat a mig camí. El resultat a Espanya és decebedor en funció de les expectatives pre-electorals i magnífic si es mira amb fredor: passar de zero a una quarantena de diputats al Congrés és estratosfèric, s'analitzi com s'analitzi. Rivera pot estar content. Però 'alguna cosa' ha passat a Catalunya quan s'ha perdut la segona plaça i s'han aconseguit uns números tan pobres.

El partit taronja, que va saber capitalitzar el descontentament dels centenars de milers de catalans que no volien que Catalunya seguís pel camí de bogeria emprès per Artur Mas, no ha sabut mantenir aquesta illusió. Molt hauran d'analitzar els dirigents de Ciutadans el perquè bona part dels suports recaptats en les autonòmiques s'han diluït en altres opcions. 

Sobretot al PSC, que ha sabut resistir i mantenir un sòl electoral raonable que li pot fer somiar en una futura recuperació. Sempre que es renovi i deixi enrere els vicis del passat. Elegir Iceta de cap de llista es va demostrar un encert. Mantenir Chacón no ho ha estat tant.

Girauta és un bon candidat, amb un discurs notable i combatiu. És l'assot per excellència davant els abusos dels nacionalistes. Igual seu lloc natural hagués estat l'haver encapçalat la llista al Parlament. Encara vist el treball constant realitzat per Inés Acostades igual el problema de Ciutadans a Catalunya és que les seves eleccions naturals són les autonòmiques i que li falta més visibilitat al Congrés perquè els votants li prenguin com una opció interessant a nivell nacional. Van a tenir una quarantena d'escons per aconseguir-ho. Si Rajoy no dissol abans les càmeres.

Última cosa de bojos: que Duran no hagi dimitit. Els ciutadans li han dit dues vegades que 'el seu' Unió no té lloc en el panorama polític català. Necessiten refundar, supermineralizarse i vitaminarse. I Homs? Encara el veurem pactant amb el PP. Podria ser l'última anada d'olla d'aquests comicis ...