Vetos i galls dindis

Els avanço, perquè ningú s'enganyi, que m'agradaria veure installat a la Moncloa un Executiu d'esquerres o, si no, un altre de centre esquerra. Un govern que inspirant-se en el que sembla impossible, fes realitat el possible. Un govern entestat a vessar benestar, seguretat i felicitat entre la ciutadania. A Espanya el canvi és tan necessari com urgent, convé per higiene democràtica. Però més enllà dels bons propòsits d'alguns sospito que viurem situacions complexes no exemptes d'estridències. Afloraran suspicàcies i misèries personals. L'esgrima fina pot acabar a mandoblazos i caldrà bon tarannà i paciència. Segur.

No m'agraden els vetos, la prepotència ni el repartiment de prebendes a priori. Insisteixo, m'agradaria un govern d'esquerres però temo per ell. Alguns individus, altius i desafiants, viuen millor installats a la contra que buscant solucions. Quan Esglésies veta Ciutadans, adduint que són una gent menyspreable, vull pensar que fa teatre.

He seguit atentament l'evolució discursiva dels coreligionaris del Pablo Iglesias del segle XXI. Observo que no han tingut cap inconvenient a rebaixar les seves fílies revolucionaristas per recalar en tesis socialdemòcrates edulcorades.

Tampoc s'han tallat un pèl citant Gramsci obviant les seves referències a la lluita de classes per substituir-les per eufemismes diversos. On el sard veia classes socials ells veuen, tan sols, els de dalt i els de baix. Per Podem les classes socials no existeixen. La societat es redueix a una contradicció simple entre gents i casta. Per a un altre dia deixarem els plantejaments organitzatius dels podemitas que caminen més a prop de les velles teories leninistes que no dels tan cacareados 'processos participatius' ... Per tot això, i moltes coses més, permetin-me que no comprengui -tret que el que es pretengui sigui forçar noves eleccions- les escenes de gelosia d'Esglésies i el seu veto a Ciutadans. Hi ha temps encara per a l'acord, ho sé. De moment tan sols hem assistit a un parell d'escaramusses, vetos i molt postureo. Però, creguin-me, el canvi val la pena.

El nostre país té un gran elenc de pensadors que descansen oblidats en biblioteques i hemeroteques. Un d'ells és Fernando Tarrida de Mármol, un enginyer, escriptor, filòsof i pensador anarquista del segle passat, que ens va deixar infinitat d'escrits i reflexions que vénen al cas. Deia Tarrida de Mármol: "Els majors enemics del poble són els polítics sortits del seu si que converteixen en plomes de paó els sofriments dels treballadors".

Menys paons, doncs. No és temps de postureos ni de vetos a granel. Aquest país anhela canvis.