El cercle viciós de la indústria de la moda: consumir i produir embogidament

Que la roba que comprem a Occident la cusen i la teixeixen persones al llarg i ample de la Àsia menys desenvolupada no és cap sorpresa. Tampoc ho és que aquestes persones, en molts casos menors d'edat, treballen en condicions que aquí estarien prohibides, bé pel excessiu dels horaris, per les condicions insalubres, per la falta de drets laborals, o bé per totes elles concorrent simultàniament.

I no obstant això el programa de Salvados de la setmana passada, dedicat a visitar les fàbriques cambodjanes i entrevistar treballadores i empresaris, no va deixar de sorprendre als seus espectadors. Aquesta reacció certifica, en primer lloc, el poder de la imatge i del bon periodisme: aquest que és capaç de despertar-nos de la letargia consumista i posar-nos davant la realitat tal com és, sense filtres. Sorpresa i en algun sentit malestar, ja que el programa mostrava una realitat, la que consumim la roba que altres fan en condicions miserables, que s'ha format amb la nostra total participació i entusiasme (aquesta imatge de les hordes zombies quan s'inauguren rebaixes ...) .

Que participem d'això no vol dir que ens alegrem d'aquesta situació. Es tracta d'una cosa molt més complex, que el filòsof Günther Anders va descriure com el "desnivell prometeic" de les nostres accions: el fet que amb accions gairebé insignificants, sovint no del tot conscients, col·laborem amb injustícies o desastres de magnituds inimaginables. Aquest desnivell fa que el mateix consumidor s'alliberi de responsabilitat: "amb que jo deixi de comprar roba no es soluciona res". Com també el propi empresari: "el món de la moda és així, jo no puc canviar-ho sinó només adaptar-me", va venir a dir un dels entrevistats.

El desnivell també fa que les coses es quedin com estan: com el desastre és tan gran i s'ha institucionalitzat, i gairebé tots els que contribueixen a ell ho fan de manera gairebé insignificant, la qüestió és que ningú es veu a si mateix amb capacitat per canviar-lo, però llavors ningú ho canvia i la injustícia es reprodueix.

Doncs bé, aquest desnivell és pronunciat per al consumidor (encara que no sigui excusa), però no tant per altres elements de l'equació, especialment les empreses venedores (Zara, Mango, Adidas, etc.), que per cert no van voler explicar-se al programa, i també els Estats on aquestes empreses venen o produeixen. Per a les multinacionals la solució és senzilla, encara que improbable: renunciar a un percentatge de benefici, segurament petit atenent al global, per elevar el nivell de vida dels seus treballadors.

Pel que als Estats respecta, la solució passa per deixar de pensar un assumpte global amb el vell paradigma nacional, perquè el problema que Zara i altres empreses explotin a les empreses productores i als seus treballadors no se soluciona traslladant l'explotació (de Galícia al Marroc, i després a Àsia), com si fora de les nostres fronteres l'injust es convertís en un treball digne, sinó penalizándola independentment de qui la pateixi.