Feminicidis, ¿és Espanya diferent?

La història es repeteix. Fa uns dies a Sevilla un home va posar fi a la vida del seu "estimada" parella després del que sembla ser una discussió acalorada i banal per la pèrdua d'un avió. Després d'haver-la assassinat, el cadàver de la dona va ser trobat en un cotxe aparcat en un garatge de lloguer a l'aeroport Sant Pau de la capital andalusa. La dona, de nacionalitat romanesa de la mateixa manera que l'home detingut, es disposava a tornar a Itàlia on residia. La història es repeteix per vintena vegada en el que va d'any.

És la paraula feminicidi un neologisme que s'utilitza per descriure l'assassinat d'una dona per raó del seu sexe, com a forma extrema de violència masclista. La mateixa presidenta de la Junta d'Andalusia va proposar al novembre de l'any passat un pacte d'estat davant dels quals qualificava com la major vergonya social d'Espanya. Al temps reclamava una resposta per combatre tots els nivells del "terrorisme masclista".

El feminicidi és una forma extrema de la violència masclista, la qual es manifesta en variades manifestacions en un país com el nostre, que ha internacionalitzat les paraules "mascle" o "masclisme", les quals són associades a una valoració suprema de les característiques masculines ia una denigració de les femenines. Hauria pensar-se que el país que ha prestat els seus vocables per descriure la prepotència de la masculinitat és també aparador dels seus efectes més patològics? És Espanya diferent en les seves relacions de gènere? Caldria qualificar semblant presumpció.

Resulta que en els igualitaris països escandinaus es produeixen les xifres més altes de violència masclista a Europa. Cal tenir en compte que, d'acord a l'Índex de Sostre de Vidre (Glass-ceiling Index) són precisament Finlàndia, Noruega i Suècia els països on les dones tenen un tracte laboral més igualitari. Els experts matisen, per tant, que no és que es produeixin més casos més de violència masclista a l'Europa septentrional, sinó que les condicions culturals, polítiques i socials en aquests països faciliten que les víctimes identifiquin les agressions i les denunciïn. De conseqüència, les estadístiques són més reals i 'engreixen' unes xifres que en altres països no es fan públiques pel descrèdit de la publicació.

A Itàlia, país parell en les seves formes de vida i trets socioeconòmics a Espanya, ha causat no poc estupor la difusió de les dades de feminicidis en els últims temps. Segons dades de EU.RES, en el període des de l'any 2000 al 2011, hi va haver al país transalpí 2.061 feminicidis, la meitat dels quals s'havien produït en el més "modern" nord italià. El 2015, es van comptabilitzar 152 víctimes, un nombre que contrasta amb els 112 feminicidis i altres assassinats de dones comesos a Espanya a aquest mateix any, segons dades del portal Feminicidio.net.

Fa un parell d'anys, el redactor d'aquestes línies va ser interpel·lat durant una trobada acadèmic celebrat a Istanbul perquè expliqués el motiu que hagués tants assassinats de dones a Espanya. En línia amb el que llavors va ser la meva resposta, voldria remarcar el fet que Espanya va iniciar des de fa anys una política de no ocultació pel que fa a les notícies de tan odiosos successos criminals. Una navegació telemàtica per la xarxa per intentar obtenir dades sobre la violència en gènere, no només en països amb dubtosos rècords en el respecte i compliment dels drets humans, sinó en els més avançats del nostre entorn europeu occidental, és significativa. S'evidencia la nul·la o poca transparència informativa d'un fenomen social vergonyós per als països de l'OCDE que afirmen ser avançats en el seu respecte a la igualtat d'homes i dones.

Ja un estudi internacional realitzat pel Centre Reina Sofia, i elaborat l'any 2006 amb dades corresponents al 2003, s'exposava que Espanya era un dels pocs països del món amb dades sobre la violència sexista. Això permetia no només conèixer les proporcions de aquesta xacra social, sinó que contribuïa amb el seu impacte públic a educar la ciutadania per afavorir la seva eventual eradicació.

Els cartells institucionals que apareixien en els aeroports espanyols sobre la violència de gènere han estat causa de crítiques per l'exposició pública de rostres de dones maltractades a viatgers de totes les nacionalitats (cal recordar que l'any passat Espanya va ser el tercer país del món en nombre de turistes amb gairebé 70 milions).

L'excel·lent campanya de sensibilització aeroportuària i mediàtica també hi haurà estimulat, de ben segur, no només la conscienciació de les dones maltractades perquè presentin denúncies (l'any passat van arribar a les gairebé 130.000), sinó l'educació dels nostres nens que pregunten per què es mata a les dones ia causa de què. En aquests iniciatives de visualització públiques s'ha de reconèixer que Espanya ha estat -i esperem segueixi sent-- pionera i "diferent". I és que l'absència de mesures educatives adequades contribueix al fet que el masclisme segueixi calant entre els més joves, segons un recent estudi de la Federació de Dones Progressistes.

Per al nostre model social europeu, encarnat institucionalment a l'Estat del Benestar, una invenció europea al cap ia la fi, la igualtat de gènere és una fita fonamental i irrenunciable. En realitat forma part de la pròpia conceptualització de l'Europa social. Societats com les nostres continentals, disposades a destapar i combatre els diversos tipus de violència soferta per les dones, han d'encarar sense complexos i amb decisió la seva desaparició mitjançant l'educació dels nostres nens i joves perquè siguin iguals sense atendre els seus additaments sexuals.

Luis Moreno és Professor d'Investigació de l'Institut de Polítiques i Béns Públics (CSIC) i autor de "Trienni de mudances, 2013-15"