Peiró i Pi i Margall

Fa uns mesos es va constituir a Barcelona un grup de periodistes sota el nom de 'Pi i Margall', polític barceloní que va morir en 1901. En aquesta data, el també barceloní Juan Peiró tenia 14 anys d'edat. Jo no sé quant són coneguts un i altre, però els diré que el dirigent de la CNT es va salvar per poc de ser assassinat en 1923 al costat del 'Noi del Sucre'. Ja en la dictadura de Primo de Rivera, Peiró va dedicar un article a la memòria de Pi i Margall. Què va escriure el dirigent obrer a propòsit de qui va ser president de la Primera República Espanyola? Qualificava aquell home d'Estat com 'un home bo' i 'un polític honrat "que," havent estat gran juriconsulto, ministre i primer magistrat de la nació, no va deixar als seus descendents res més que la grandesa immaculada del seu nom ".

Hi havia, doncs, un reconeixement del sindicalista cap a algú que no era exactament 'el mateix'. I això cal apreciar com a signe de convivència i civisme. Destacava aquell que Pi i Margall entengués que l'individu és anterior i superior a l'Estat, mentre que els socialistes havien consagrat a l'Estat posant per sobre de l'individu. Així mateix rememorava la defensa que el polític republicà federal fes al Congrés dels Diputats de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), la secció espanyola es volia il·legalitzar. Era 1871, faltaven dos anys perquè es proclamés l'efímera República, i el Congrés va prohibir aquella Internacional Obrera, mesura que no va arribar a efectuar-se pel rebuig del fiscal del Tribunal Suprem.

Pi i Margall va argüir que els proletaris necessitaven ser propietaris en alguna manera: "si la propietat és el llaç que uneix la generació actual amb les venidores, necessito de la propietat per a constituir aquest llaç entre els meus fills i jo". I dirigint-se als diputats partidaris d'il·legalitzar l'AIT, el futur autor de La lluita dels nostres dies va exclamar que no faltaven entre ells els que creguessin que "la propietat és sagrada i inviolable, però bé comprendreu també que això és completament absurd". En el fons de la qual cosa es nota el batec de la condició personal de cada individu. Si no reconeix, tot és possible segons la llei del més fort. Sempre cal tenir-la present per no caure a la selva.