Morir-se d'avorriment

Segur que us sona la cantarella de la de vegades que la haureu sentit: "em moro d'avorriment". Aquestes paraules o altres de semblants són difícils de suportar per a molts pares i mares que es posen ansiosos, s'inquieten, s'enfaden, es molesten... i corren a tractar de resoldre com sigui l'assumpte.

La cosa és que és millor prendre amb tranquil·litat, no hi ha perill, no hi ha casos registrats de mort per avorriment. L'avorriment és una experiència interessant -mira tu què paradoxa- tot i la mala premsa que té i ho és per ser un propulsor segur de la creativitat, una capacitat potencial que es troba en cada persona. L'avorriment pot ser un sòl perfectament propici per al floriment de la creativitat encara que requereixi, això sí, que es donin les condicions adequades.

Els nens i les nenes d'avui troben poques ocasions de avorrir-se, encara que quan es declaren envaïts pel tedi és fàcil que es vegin assetjats immediatament amb una bateria de propostes per treure'ls de tan perillós estat. Quan actuem d'aquesta manera coartamos el vol de la fantasia, impedim el desplegament de la imaginació, sofocamos les sorpreses de la inventiva, obstaculitzem, en resum, la vivència d'experiències necessàries per al bon desenvolupament dels petits ja que la imaginació és una facultat a l'abast de qualsevol i portarà sempre a algun lloc, nou, inventat per cadascú i diferent per a cadascú. Contenir el neguit quan una nena o un nen es queixa d'avorriment és una bona mesura perquè és segur que avorriment i activitat fantasiosa donaran els seus fruits en el futur.

La infància és un període vital d'aprenentatge constant: menjar, caminar, parlar, controlar esfínters, llegir, escriure, comptar, relacionar-se amb els altres, dibuixar, córrer, atrapar la pilota, fer servir un dispositiu mòbil .... a través de tota aquesta activitat -mediada per les paraules que la diuen- es va construint cada subjecte una idea del món i del lloc que ocupa en ell.

Tot això demana molta energia, porta el seu temps i no hi ha ocasió d'avorrir. Però és segur que arribarà el moment en què escoltarem la fatídica cançó "em moro d'avorriment". Ho saben pares i mares, saben també que respondre disparant una ràfega d'idees per combatre-només sol servir per tensar l'ambient: Vols això? No t'agradaria allò altre? Per què no fem una crida a tal o anem a veure a quina? O, per què no ...? I no hi ha manera, res no els va bé, res no els encaixa.

Com és això possible? Doncs és així perquè l'avorriment sempre apunta a una altra cosa, no és més que una expressió de la inquietud d'estar vius, de la vivència d'existir i, potser, de trobar un cert sentit a l'existència. Aquí és on la creativitat resulta reconfortant perquè permet a cada qui ocupar el temps de manera única, apropiar-se del món i fer-ho, d'aquesta manera, progressivament manejable.

Ho veiem en el nadó que juga amb les seves manetes meravellat pels canvis de llum, en els que comencen a parlar i refilen amb els sons de la parla, en els que inventen personatges protagonistes de jocs fantàstics, en els adolescents penjats de fantasies eròtic-amoroses ... Nenes i nens, nois i noies són sempre capaços de no avorrir-se, de posar a volar la imaginació. Però cal donar-los l'oportunitat per fer-ho.

No és senzill deixar de respondre amb propostes immediates quan l'avorriment ensenya les orelles. Vivim -hem contemplarlo- en una cultura molt competitiva que porta a pares i mares a sobreocupar el temps lliure dels seus fills -sovint amb activitats formatives- pensant que d'aquesta manera tindran, potser, menys temps per avorrir-se i, a més, estaran millor preparats per al futur.

Estem parlant, per descomptat, d'aquelles famílies que es poden permetre la despesa. És un fet constatable que, tot i les creixents dificultats econòmiques de la classe mitjana, són moltes les que estan en disposició de fer un esforç en aquest àmbit i restringir despeses en altres perquè creuen que és bo per als seus fills i filles estar ocupats, amb més raó, si l'ocupació és educativa. No discutim ara aquesta creença, és només que hauríem de tenir en compte també el valor formatiu del gaudi del temps lliure en les etapes primerenques de la vida.

Als nens no se'ls pot enganyar, distingeixen molt bé entre allò que sigui una ocupació productiva, tant en termes materials com espirituals, del que és una falsa ocupació. Falsa ocupació és aquella que no és més que una manera de matar el temps. Ocupació productiva és la que els traurà de l'avorriment i els donarà la satisfacció d'un resultat tangible en termes de creativitat o de producte d'un treball realitzat. En el primer cas ajudaria no cedir davant els "em moro d'avorriment" i incitar-los a buscar-se la vida deixant que trobin la seva pròpia manera de sortir del neguit i puguin gaudir de les seves troballes. En el segon ajudaria demanar col·laboració per a un treball autèntic, res de farses, treball que ajudi de debò; finalitzada la tasca es veuran com a persones capaces, susceptibles de manejar i de manejar el món en la mesura de les seves possibilitats.

Cal distingir, com és lògic, entre algú de quatre, sis, dotze anys... No tots els avorriments són iguals ni s'expressen de la mateixa manera, per a tots hi ha -això sí- una sortida personal i creativa. Succeeix que si no se'ls diu hi ha moltes i molts que no tenen manera de saber-ho.

Donar-los espai, tractar l'assumpte confiant en la seva capacitat de resoldre-ho "espavila, ja et faràs, segur que trobes la manera de no avorrir-se" pot ser que faci més còmoda la vida familiar i també la farà 'més interessant' ja que qualsevol, al seu mesura, pot trobar l'ocasió de volar alt i lluny.