És molt llarg una psicoanàlisi?

És una creença comuna -i en molt fundada en la realitat- que les cures psicoanalítiques són molt llargues i, encara que "molt llargues" sigui una mesura altament imprecisa, sòl dir als meus pacients, a l'hora d'acordar un tractament, que aquest és un viatge que els va a requerir temps, diners i energia. temps perquè hauran de dedicar algun a les sessions, diners perquè cal pagar per la feina que se sol·licita i energia perquè cal moure per anar i venir de la consulta cada vegada.

Moltes vegades les persones arriben a la psicoanàlisi després de seguir un via crucis de visites a especialistes diversos que no han servit per alleujar els seus dolors i arriben escèptics, ja els queden poques esperances de solució al que els passi.

La gent consulta perquè pateix: són sofriments precisos o difusos, fracassos d'algun tipus, neguits inquietants, malestars vitals, símptomes de tot ordre: en el cos -sudoraciones, cefalees, angoixants opressions al pit, enuresi esgarrifoses per als nens i per als seus pares, formigueig a les mans, vertígens, marejos...-; en les relacions -abandonos, solituds, baralles, dificultats en el treball, abusos, maltractaments...-; en la intel·ligència -dificultats escolars, oblits, suspesos, equivocacions inexplicables, rituals obsessius...-; en l'estat d'ànim -altibajos, tristeses, plors incontenible, por, desganes...-.

En la majoria dels casos es produeixen millores sense que passi gaire temps des de la primera consulta -li vaig dir a la meva mare, m'he apuntat a un taller d'escriptura, em vaig posar els shorts per anar a la discoteca i tan tranquil·la, he decidit demanar la beca, m'he comprat la bici, aquesta setmana només vaig tenir migranya diumenge, li vaig dir al director que sí, les tres últimes setmanes no he perdut cap vol, em va anar bé en l'examen, no em vaig comprar aquella jaqueta tan cara, ahir no em vaig fer pipí, li vaig dir a una senyora al súper que de saltar-se la cua res, no vaig tenir por al tren...- que sorprenen -i molt- a què està parlant perquè es troba amb que ha fet o ha dit alguna cosa insòlita, inesperada per a si fins a aquest moment. Diguem que qui està parlant es troba amb un "si mateix" l'existència desconeixia.

Es produeixen també millores en àmbits vitals que no formaven part de la demanda, és bastant comú, per exemple, que desapareguin petites afeccions a les que el subjecte s'ha habituat: -què rar, no m'he refredat aquest hivern, estic millor de la al·lèrgia, fa una setmana que no em fa mal la panxa... - i amb les que estava prest a conviure perquè creia que formaven part de si.

Un psicoanàlisi modifica gairebé sempre la idea que algú té de si mateix i del lloc que ocupa en el món, per aquesta raó els seus efectes s'adverteixen en qualsevol àmbit vital i, si va bé, resulta ser un viatge ple de sorpreses. És clar que la sorpresa no fa el mateix efecte a tot el món, es tradueix per a alguns en interès per saber més i en altres no. S'ha perdut alguna por, s'ha pres consciència de la por que dóna perdre-... i uns es queden aquí mentre altres volen anar més enllà.

Aquesta és una causa comuna de la llarga durada de les cures psicoanalítiques: passa que qui s'endinsa en el camí dels sabers de l'inconscient canvia la seva perspectiva sobre el món i la del seu lloc. Se li ha obert un territori desconegut, han aparegut nous horitzons i hi ha qui es llança de cap perquè el troba molt interessant i vol explorar-; altres, en canvi, es donen per satisfets amb la resolució dels símptomes que els han portat a la consulta i aquestes cures són més curtes.

Una altra cosa són els anomenats anàlisis didàctiques o les anàlisis de l'analista, com és lògic doxas diverses impliquen procediments diversos per assegurar que el psicoanalista ho és: des requeriments precisos de nombre de sessions setmanals i de nombre d'anys fins cerimònies rituals de passatge o iniciació, des de sessions mesures al minut a sessions tallades en minuts, des consultoris on els pacients entren per una porta i surten per una altra per protegir la seva privacitat, fins a sales d'espera desbordades de gent que dóna per descomptat que no serà atesa puntualment. Entre aquests marges extrems cada escola entén aquesta tasca a la seva manera encara que en totes es planteja l'exigència d'una anàlisi de l'analista si ha de fer bé la seva feina. La història és llarga i ens mostra, per la seva banda, un inici molt informal de l'anàlisi dels analistes. Però això és una altra cosa, ja dic.

El fet és que no totes les cures analítiques són llargues perquè resolt el símptoma -i la psicoanàlisi és útil per acabar amb un munt d'ells- l'únic motiu per seguir en tractament és el desig de saber més sobre un mateix i sobre la pròpia manera d'estar el món: s'ha adquirit una nova mirada que permet no ensopegar una i altra vegada amb la mateixa pedra, s'ha aconseguit una major llibertat per a gestionar la pròpia vida, s'ha acabat amb el lament -sempre em passa el mateix ... - que sol escoltar quan la gent consulta ja que evitar aquestes repeticions desgraciades és un resultat de l'anàlisi.

Un bon psicoanalista acompanyarà a qui vulgui seguir el viatge i no empenyerà a ningú a anar més enllà si aquesta persona es contenta amb el resultat obtingut en un moment donat i això és així perquè no és millor seguir endavant que interrompre: cadascú ha de decidir què vol al respecte. Això no significa que un analista no connecti -si es planteja una interrupció que és diferent d'un final- a l'anàlisi de les causes que porten a aquest tall.

Apuntar-se al que resisteix és una obligació del psicoanalista, el que no l'eximeix d'un altre deure: respectar l'elecció de qualsevol subjecte d'acabar la seva cura quan ho consideri oportú sense tractar de retenir-; fer una altra cosa significa exercir un abús de poder que denota una alarmant manca d'ètica. A vegades passa, i d'aquí també la fama de molt llargs que tenen aquests tractaments.