Nen, on em baixo?

"Torno del Sud. El trajecte que ara recorro en només cinc hores, ja fa alguns anys, quan jo encara era jove, durava entre vint i vint hores. Viatjàvem en trens pesats amb parada a totes les estacions i baixadors. També en autocars anomenats 'pirates' per carreteres el més secretes possibles que travessaven pobles en què baixaven o pujaven un viatger o grup de viatgers. Donava temps a tot; a saber a on anava cadascú, a què, qui t'esperava, on vivies, on treballaves, quan havies vingut i de quina terra. Fins i tot, de vegades, a compartir menjar, la carmanyola sobre les cames quan encara l'entrepà no regnava. es parlava, s'expressaven mancances, se celebraven èxits, es mostraven solidaritats, s'entreteixien les vides. el viatge era llarg i incòmode però anàvem junts i ens sabíem obligats a ajudar-nos en tanta dificultat. Fer esforç en protecció de l'altre era un acte compartit i recíproc perquè sabíem que el camí era llarg i atzarós i que tots podíem necessitar. Alguns eren del mateix poble però d'altres no ens coneixíem de res", m'explica amb nostàlgia i amb la sorpresa de tant avançament en les comunicacions.

Quan avui jo també torno del Sud la situació és una altra. L'AVE creua poderós territoris ferits i en breu passa de les serres andaluses a les planes manxegues, deixa de banda les dures perifèries madrilenyes, els Monegres assedegats i s'endinsa en la immensa ciutat de Catalunya en la qual habito.

Van canviar també els passatgers. Ja no comparteixen experiència, territoris, fatigues ni, de vegades, solidaritats. Tot just passat Saragossa sento des del meu seient:

⁃ Nen, a on vaig?

Asseguda una mica més endavant d'on sóc una dona es dirigeix a algú proper a ella separats només pel passadís. Li mostra un sobre de la qual apunta un bitllet de tren. Jo estic darrere i observo l'escena. Algú, displicent, llegeix el bitllet i li diu:
⁃ Camp de Tarragona.

La senyora retira el bitllet, el guarda en el sobre i aquest en una bossa. Resolt.
Passada una estona torno a sentir:
⁃ Nen, això està molt lluny?

Repeteix la pregunta. Passada una estona el preguntat es treu els cascos i respon:
⁃No sé. Jo vaig a Barcelona.

I es torna a col·locar els cascos. Jo sento que m'envaeix una gran inquietud.
Observo a la senyora. Em criden l'atenció els seus ulls i la seva mirada absorta, de qui busca sense saber què. Potser major de 70 anys, de pell clara i cabell esclarissat, amb certa obesitat i, pel que sembla, perduda sense saber-ho i lliurada al que pugui donar-li aquell a qui demana ajuda, enterament confiada.

M'acosto a ella amb cura i li va preguntar:
⁃Vol que l'ajudi?
⁃ No sé a on vaig, em diu, ni on baixar-me. Em diu alguna cosa que semblés ser el nom d'algun poble o una urbanització. S'expressa amb dificultat però no mostra inquietud, ansietat ni cap temor. Penso que pensa com els que anaven en els antics autocars, que tots es coneixien o eren del poble.
⁃He sentit que vostè va a Tarragona, li dic.
⁃Sí. Queda molt?
⁃Ya queda poc. L'espera algú?
⁃ Sí, m'esperen amb un cotxe.
⁃ Estigui tranquil·la. Quan anem a arribar jo l'avisarè.

Em commou la seva indefensió, la solitud d'aquest viatge lliurada a aquell que bonament pugui ajudar-lo. Tremolo en pensar que podia haver-se baixat a Saragossa i trobar-se perduda a l'estació mentre algú l'espera a Tarragona. O que acabi a Barcelona, on dorm el tren.

I em pregunto: Què ha passat perquè algú, el jove del seu costat no percebi la situació d'una dona tan sola, tan en mans de l'altre i no donar-li resposta acurada i protecció? On queda aquest registre humà que ens porta a la percepció i al sosteniment d'aquell que és fràgil i necessita ajuda? Què crit cal sentir per reconèixer en l'altre la seva manca, que passa necessitat i que ajudar és només fer un pas, obrir un sobre, tocar l'espatlla, mirar un bitllet, treure els cascos i sentir curiositat?

La falla de l'empatia és una falla en la constitució precoç de la tendresa que és la primera de les vivències, la que fa sentir al subjecte que quan envaeix la fam hi ha un pit que nodreix, que quan se sent fred hi ha un braç que fa costat , un cos que escalfa i que quan apareix la por hi ha algú que protegeix. Per sentir l'altre, commoure amb les seves mancances i prestar-se a la cura cal poder connectar, en alguna manera, amb aquesta experiència de soledat, de dolor i de buit que habita en cada ésser i el remou. És precisa també l'experiència d'haver estat contingut, és a dir, amb el suport, abraçat i mirat amb art, és a dir, singularment.

La solidaritat no es construeix per la consciència de disposar de recursos sobrants i oferir-los al altre com un do. La solidaritat i la generositat sorgeix com a resposta a la ressonància íntima que mou a cada un de nosaltres la nostra pròpia indefensió i ens porta cap a l'altre buscant-li aixopluc amb el nostre acte d'apropar-nos i oferir alguna cosa que li contingui, el preservi, li d'alè i disminueixi la seva indefensió i la seva carència.

Per la megafonia del tren sento: "propera parada Camp de Tarragona". M'acosto a la dona que viatja sola i li dic que la seva parada està pròxima. S'incorpora amb certa dificultat encara que amb prou autonomia, passa al meu costat, em mira i li dic, que tingui bon viatge. Em toca l'espatlla i em diu, i Vè. També a allà on vagi. Les seves paraules em sonen a gratitud i benedicció. Quan dóna uns passos i crec que no em s'observa miro per si teniu cap necessitat de suport. S'acosta a recollir una bossa de considerable grandària, massa pesada per a ella. Un home jove se li acosta amb compte i li diu:

⁃Vol que l'ajudi?
⁃ Sí, fes el favor que em pesa molt.

M'agradaria saber què haurà estat d'ella, d'on venia, qui l'esperava i amb quantes ganes. Sí que sé que entre diversos vam teixir una xarxa que li ha permès fer aquest viatge i arribar bé. Potser viatjar junts, viure junts, només sigui possible creant una xarxa espontània de suports recíprocs perquè ningú vaig poder dir que mai va estar en un tren o en un carrer desorientat i necessitant ajuda per arribar a la destinació on, tant de bo, algú l'esperi.