El terme "riquesa que es desplaça" ( "Shifting Wealth") ha estat encunyat per l'OCDE per descriure el procés mitjançant el qual determinats països en vies de desenvolupament han desplaçat als països desenvolupats com a epicentre de l'activitat econòmica. Bàsicament, han mostrat taxes de creixement més elevades durant més d'una dècada, fins aquests últims anys en què han començat a desaccelerar.

Aquesta riquesa en moviment ha donat a llum una altra definició referida a aquestes nacions, aquest cop creada pel Banc Mundial, la de Països de Renda Mitjana (MIC en les seves sigles en anglès). Són un total de 86 repartits per Amèrica Llatina, Àsia, Europa i en menor mesura, Àfrica.

El creixement econòmic dels MIC en molts casos ha anat acompanyat d'una reducció significativa de la pobresa: el Banc Mundial llança la dada d'una reducció del 52% el 1980 al 21% el 2010 de la quantitat de persones que viuen amb menys d'1 25 dòlars al dia. No obstant això, l'OCDE posa en avís que gran part d'aquesta millora en termes bruts es deu exclusivament a la millora en les condicions de vida de la població xinesa (pel seu pes sobre el total), mantenint-se elevades taxes de pobresa estructural en nombrosos MIC.

Tot i l'aparent millora econòmica, que de vegades ofereix impressionants rendiments d'indicadors, molts països de renda mitjana no estan convergint amb el món desenvolupat, ja que troben obstacles per progressar en termes socials i institucionals al no produir-se un repartiment de la riquesa adequat entre tots els estrats de població.

Les perspectives són heterogènies: nacions com la Xina o Panamà podrien arribar a la renda mitjana de l'OCDE cap a 2050, mentre que altres que aparentment mostren un bon comportament econòmic, com Mèxic, Colòmbia, Hongria o Sud-àfrica, podrien trigar molt més.

La diversitat de situacions impedeix aplicar panacees de desenvolupament que puguin servir per a qualsevol MIC: cada cas requerirà solucions diferents. Un altre perill és l'anomenada "trampa de la pobresa" que amenaça especialment als MIC asiàtics, tot i que cap país de qualsevol altre continent escapa a aquest perill si no inverteix en millorar la seva productivitat, tant de la mà d'obra com del capital, així com en la creació i millora de les infraestructures.

Per tot això, l'OCDE ens posa en guàrdia per no perdre de vista als països de renda intermèdia, no deixar de donar-los suport en les seves necessitats de desenvolupament i no donar per fet que han iniciat un procés de millora socioeconòmica irreversible. El perill de tornar a caure en la pobresa absoluta sempre aguaita.