Per què una part de Catalunya vol separar-se d'Espanya?

UN INTENT D'EXPLICACIÓ RÀPIDA

He tingut l'ocasió d'intervenir en la Universitat Menéndez i Pelayo de Santander sobre la deriva de Catalunya i analitzar el que ha suposat el catalanisme al llarg dels segles XIX, XX i el que va del XXI en un curs dirigit per Ricardo García Cárcel .

Molt pocs fins fa tres o quatre anys creien en la situació creada ara a Catalunya amb l'anomenat "procés" cap a la independència.

Era un tema que una majoria d'espanyols suposava com una opció sense prou suport social i ja buidada feia un futur llunyà en el nacionalisme català. Li vaig sentir un cop a Tarradellas afirmar que Catalunya havia intentat crear un pre-estat des de la revolta de 1640, la Guerra dels segadors, fins que Portugal es va separar de la corona espanyola, però no ho va aconseguir.

Ho va intentar de nou al 1714 a la guerra de Successió quan la monarquia borbònica es va instal·lar a Espanya i va començar un període d'unificació política que culminaria en la revolució liberal del segle XIX amb les consegüents guerres carlines que reivindicaven, entre altres qüestions, els antics furs dels antics Regnes peninsulars.

Ho intentaria de nou al 1873 amb la proclamació de la República federal, i també durant la II República amb la proclamació de la República catalana el 1934 i 1936. Els militars revoltats, amb Franco al capdavant, van tenir-hi una justificació clau en el seu aixecament. Havien estat durant tot el segle XIX l'aval de la unitat de l'Estat i en diversos períodes van dirigir el Consell de ministres (Espartero, Narváez, O'Donnell, Prim ...).

Per tant, concloïa Tarradellas que no hi havia més remei que pertànyer a Espanya i intentar combinar la peculiaritat catalana amb la resta de territoris espanyols. Tornava així a la reclamació d'un Estatut que es va concretar després de l'aprovació de la Constitució de 1978.

Per facilitar les peculiaritats nacionals basca i catalana, i en part la gallega, és a dir les que a la II República van iniciar la via estatutària, els moviments nacionals a llarg del XX van tenir força social i política, es va estendre el sistema autonòmic a tot Espanya i així, per una via ràpida, o una altra lenta, es van constituir 17 comunitats autònomes que en l'actualitat tenen semblants competències i han anat assimilant i projectant les seves peculiaritats en tots els seus àmbits.

Alguns teòrics veuen en el sistema espanyol un model amb elements semblants als estats federals, o un camí cap al federalisme ja que encara el govern i el Parlament de l'Estat tenien atribucions sobre els "estats autonòmics" i no existien plataformes on es debatessin les qüestions de les comunitats autònomes abans de recórrer al Tribunal Constitucional.

El terme federalisme va desaparèixer del debat constitucional per les implicacions històriques i polítiques negatives que per a molts tenien, però s'al·legava que les Autonomies anaven en camí de constituir una Federació ja que el nivell de descentralització era igual o major que en molts estats federals existents, els models són molt variats, i no tots coincideixen amb Alemanya, EUA Canadà o Mèxic.

Es podia interpretar que es partia d'un estat unitari i centralitzat per a finalitzar a la llarga en un federal, al contrari del que havia passat en els estats federals que s'havien constituït a partir de nuclis diferents que s'unien per constituir una federació i establir elements d'organització comuns.

La suposada pluralitat d'Espanya podia articular-se per aquest mecanisme d'Autonomies, i així ha anat funcionant en aquests gairebé 40 anys. (Vegeu el llibre de José Antonio Piqueras, "El Federalisme" Madrid-2014).

Però el catalanisme ha evolucionat des de l'acceptació del model al rebuig del mateix. Un moviment nascut amb la Renaixença al segle XIX que es va expandir en molts sectors socials i que va tenir opcions polítiques diferenciades, a dreta i esquerra.

Al principi va tenir la pretensió d'intervenir i encausar la política espanyola, a la qual consideraven sotmesa a un estat endarrerit amb poca sensibilitat a les realitats econòmiques i socials d'una Espanya moderna i plural. Cambó va ser un representant d'aquest corrent. Però després, amb Esquerra Republicana, es va consolidar la tendència de ja que no podem reformar Espanya dediquem-nos a nostre territori i apliquem-hi la nostra política amb la consolidació de la nostra llengua.

Això va ser al principi el que va passar amb l'Estatut de 1932, tot i les polèmiques i reticències que va produir en la resta d'Espanya. Fins que va arribar la confrontació entre el govern de la República i el de la Generalitat en temps del període radical-cedista.

Van considerar que no podien realitzar el seu projecte polític propi i van declarar la República Catalana a 1934 i 1936. Els militars no ho van permetre i van crear un règim basat en l'eliminació de qualsevol dissidència política i territorial. L'Església catòlica i l'espanyolisme conservador van contribuir a aquesta causa.

Curiosament si es llegeix el testament de Franco l'únic que destaca és la unitat. Cap al·lusió al liberalisme i als partits polítics als que tant havia denigrat en el seu llarg mandat.

La Constitució de 1978 va començar bé, però de nou al cap del temps el catalanisme autonòmic ha desembocat en la independència.

Els problemes financers de la seva contribució amb el 18% del PIB espanyol, l'aparició d'una corrupció sistèmica en la classe política que havia governat més de 30 anys i la reafirmació cultural amb una llengua que es pretén hegemònica per a Catalunya, ha contribuït a avivar una tradició històrica i una realitat social i cultural per reclamar un finançament propi per considerar injusta la qual cosa contribuïa a l'economia espanyola i el que rebia (reivindicació semblant a la de la Lliga Nord d'Itàlia), un desig de desentendre de la judicialització dels casos de corrupció ja que consideren que això era una persecució contra Catalunya perquè s'argumenta que a la resta d'Espanya era igual o superior, i una política lingüística considerada incompatible amb l'oficialitat del castellà, ja que s'atribueix a les elits madrilenyes, i en general al resta d'Espanya, l'escassa sensibilitat per entendre la preponderància del català i la seva cultura malgrat les declaracions de confraternització (una cosa semblant al que passa entre valons i flamencs a Bèlgica). Per a alguns sociolingüistes catalans poden existir persones bilingües però no pobles bilingües.

Des dels anys 60 i 70 del segle XX s'ha estudiat i debatut profusament a Espanya i a Europa què és una nació, les relacions entre nació i Estat, de quina manera creix i es consolida un moviment nacionalista, com es crea un imaginari col·lectiu, una tradició inventada, quines són les seves bases socials i com es reivindica.

La quantitat d'articles i llibres omple diverses biblioteques perquè des del segle XIX fins a la data han existit tres onades de moviments nacionalistes europeus: el d'Itàlia i Alemanya entre 1860-1871, el de 1914-1919 amb la fragmentació de l'Imperi austrohongarès després de la I guerra Mundial i la independència d'Irlanda, i el tercer després de 1989 amb la caiguda del mur de Berlín, la guerra de Iugoslàvia i el desmembrament de l'URSS.

Catalunya el va iniciar en la segona onada i pretén solucionar-ho en la tercera. I a més el seu moviment nacionalista sorgeix com un cas especial a Europa: és la zona d'Espanya on es va donar la revolució industrial amb més força com en aquelles zones dels països europeus, però al contrari que altres zones europees (Londres, Berlín, París, Estocolm) no va dirigir l'Estat modern, encara que ho va intentar, i, de vegades, ho va aprofitar per protegir el mercat sobre el qual actuava com ho van fer els prussians a Alemanya.

El proteccionisme va ser una pràctica comuna a l'Europa continental per enfortir la seva producció davant la competència d'altres. El lliurecanvisme industrial s'imposa quan hi ha possibilitat de competir.

En tot cas, Rajoy, fins ara, ha emprat una tàctica prudent tot i les crítiques rebudes, i no ha entrat al drap com ho han fet en altres èpoques els governs espanyols. Sap esperar davant veus que li exigeixen mà dura i intervenció immediata per abordar el que Michael Billig ha anomenat el "nacionalisme banal", ple de símbols, banderes i creences, però en realitat poc coneixedor de les repercussions socials i econòmiques de trencar un Estat en una zona on hi ha també una forta consciència espanyola. Tindrà al final que decantar-se.

El nacionalisme pot comparar-se a l'ELA; un cervell capaç de raonar i analitzar amb rigor totes les perspectives intel·lectuals, i uns músculs que actuen pel seu compte, sense control.

Javier Paniagua. Catedràtic d'Història Social i del Pensament Polític de la UNED (jubilat al setembre de 2016). Ex diputat del PSOE a les Corts Generals per València durant 4 legislatura (1986-2000). Últim llibre publicat: "De la socialdemocràcia al PSOE i viceversa" (càtedra-2016)