Sísif, Tiziano (detall)
El mite de Sísif és sense cap dubte un dels relats que millor representen la complexa condició existencial humana. Castigat per no conformar-se amb els seus límits humans, Sísif és condemnat pels déus a l'infern. El seu càstig serà carregar amb una enorme roca fins a dalt d'un turó per, just abans de culminar la seva tasca, veure rodar fins a baix. Després d'això, ha de descendir la lloma per emprendre de nou la tasca. Així, una vegada i una altra, per tota l'eternitat.
La crueltat del càstig de Sísif resideix en la seva falta de sentit:
Obligat a repetir una tasca improductiva, que no crea ni aporta res i que mai aconseguirà concloure. Aquí radica la seva frustració, aquí també la causa del seu patiment. Tasca àrdua, cruel i buida, en la qual el filòsof existencialista Albert Camus (1913-1960) va veure una de les claus de la problemàtica existencial humana.
Igual que Sísif, de vegades sentim que passem la vida immersos en accions repetitives, mancats de significat. Aixecar-nos, dutxar-nos, anar a la feina, tornar, menjar, entretenir i tornem-hi. Seqüències d'una cadena sense un objectiu definit, sense res cap al que tendir que no sigui l'estricta supervivència.
Llançats a la vida, no podem evitar preguntar pel sentit de la mateixa.
Davant el dolorós silenci d'una resposta que no arriba, ens sentim abandonats, buits.
No obstant això, Camus va considerar que era possible imaginar Sísif feliç. Com és possible? No té futur, ni projectes, ni companyia, reconeixement, descans o plaer algun. La seva desgràcia és tan aclaparadora com inexorable. On, llavors, resideix la possibilitat de la seva felicitat?
Sísif no rebutja el seu destí. Ell no busca sentit a la seva tasca, ja que sap que és tan aleatòria com injusta. No espera redempció, ni canvi. No es tortura amb les vides que podria haver portat, ja que només té interès per l'única que és real, la seva, per tortuosa que sigui.
La clau està en que, en lliurar-se a la seva acció, Sísif és capaç de reconèixer-s'hi.
No és una tasca elegant, ni agradable, però tampoc tindria per què ser-ho. És el seu sinó, el que li ha tocat viure, i la seva decisió serà acceptar la vida que li ha tocat, sense esperar un sentit aliè a ella, construint un de propi. Quin seria aquest sentit? És senzill. Carregar amb la seva roca fins a dalt del turó per, just abans d'arribar al cim, veure rodar fins a baix. Una i altra vegada, sense èxit possible ni necessitat d'aquest.
Com Sísif, de vegades ens sentim obligats a fer rodar una pesada roca, sense saber com ni per què. Potser, com ell, hàgim de deixar d'exigir-li un sentit a la nostra tasca.
Potser la vida sigui només vida, i el sentit d'aquesta no sigui altre que el nosaltres decidim donar-li.
Podria no haver-hi més sentit que el que construïm, i això es podria veure com un alliberament. Percebre la vida com un enorme llenç en blanc, a l'espera de les nostres pinzellades.
Sísif ho va aconseguir ... Per què nosaltres no anàvem a poder?
Omar Linares Huertas és filòsof i terapeuta en thelosconsulta.com
Escriu el teu comentari