La responsabilitat d'ésser

Qui sóc? Què sóc? Què hauria de ser?... Són preguntes que ressonen en els nostres caps des que vam començar a pensar amb elles. Ens agradaria trobar un llibre d'instruccions, un manual de l'usuari de nosaltres mateixos. Però no n'hi ha, i cal que no n'ni hagi. La pregunta pel que som pot ser una experiència desoladora, encara que també molt enriquidora.

I si estigués a les nostres mans ser el nostre millor jo?

Com a éssers humans, hem heretat multitud d'eines evolutives. Tenim respostes automàtiques per a situacions de pressió, d'estrès o de por. Impulsos per a orientar-nos en entorns socials, personals... Tot un sistema d'adaptació a l'entorn que porta millorant milions d'anys. No obstant això, no hi ha en ell cap instrument que ens ajudi a respondre a la pregunta per la nostra identitat. Davant d'això, estem necessàriament sols.

Si bé és cert que en temps passats la pertinença a un Estat, la identificació amb un credo o la participació en un grup concret era suficient per aconseguir que l'individu se sentís integrat, reconegut pels seus semblants i satisfet amb el seu paper en el món, avui sembla no ser suficient. Per molt que busquem, no trobem un relat en el qual veure el nostre reflex. Tenim creences, afinitats i objectius; però cap d'ells ens diu qui som. I la recerca sembla exasperar-nos.

El problema està en que esperem trobar una cosa que no existeix per avançat.

Volem trobar el nostre ésser, allò que som, però el busquem en llocs que no tenen res a veure amb nosaltres, i inevitablement acabem frustrant-nos. Si pensem en això, ens adonarem que buscar-nos fora de nosaltres, més que respondre a la pregunta per la identitat, l'estem esquivant. Com a éssers humans, no tenim un ésser previ. Som, però el nostre ésser es deriva del nostre fer. En altres paraules: som el que fem de nosaltres mateixos.

Si estic dotat de lliure albir, si sóc un individu capaç de prendre les seves pròpies decisions, d'orientar els seus actes cap a fins establerts per endavant, no tinc més remei que reconèixer que sóc responsable del meu ésser. En aquest sentit, puc afirmar que sóc el creador del meu ésser. Com a tal, sóc capaç d'esculpir la meva identitat.

Som capaços del millor i del pitjor.

La història de la humanitat al complet, la totalitat dels actes ja realitzats ens mostren l'amplitud dels diferents tipus d'acció. Van ser humans els que van protagonitzar les accions més cruels: també ho van ser aquells que van donar la seva vida per fer d'aquest món un lloc millor. Entre tots dos pols s'estén una escala de grisos en què ens és possible situar-nos. Seran les nostres accions les que ens col·loquin en ella, i les nostres decisions les que les defineixin. Allà on mirem, trobarem la responsabilitat de ser, de fer-nos a nosaltres mateixos.

Som pro-jecte.

De manera inevitable vivim un present que ens llança a un futur incert. Per a nosaltres, aquest futur és part del present, es cola en ell: definim el que és a partir del que creiem que serà. Inserits en la vida, sabem que fluïm amb ella, i volem portar-nos a bon port. Volem arribar a ser nosaltres mateixos.

Prou d'excuses. És possible respondre a la pregunta per la nostra identitat amb els nostres actes. Està a les nostres mans deixar d'eludir el pes de la nostra responsabilitat i emprendre el viatge que ens porta al que som. Aquí, l'únic error possible és no intentar-ho. L'autèntic fracàs està en haver-se conformat, en acomodar-se al ramat, apagant l'impuls que ens crida a actuar, a expressar-nos. L'autèntica derrota passa quan vam decidir deixar d'escoltar la crida del nostre ésser.

Empunyeu la pregunta pel que sou. Feu. Feu-vos.